Agués preferit no saber més de tu. A Salvador Iborra

                           Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
                           aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
                           el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
                           l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
                           el consol de saber que podíem haver estat feliços.
                                                                Salvador Iborra

No recorde les circumstàncies en què ens vam conèixer, ni si era el primer o segon any de carrera, a filologia, però sé que prompte ens vam entendre i vam fer colla amb  la Roser, el Pau, la Maite, la Xari i molts altres. Tu eres d'aquells que destaquen, perquè així ho volies. Eres poeta i exercies de poeta, amb tots els ets i els uts d'un romàntic lletraferit, eres un poc major que nosaltres, un tio peculiar, i nosaltres que acabàvem d'aterrar a la ciutat ens vam deixar seduir. Vam compartir moltes coses, moltes històries d'amors secrets i no tant secrets, desamors -  ai els amors i els desamors Salva-  nits de borratxera i un viatge frenètic a Mallorca on vam lligar una bona amistat. Podria contar milers d'anècdotes i riuríem molt ara que ha passat el temps, però me les guarde per recordar-les amb la resta dels amics, que com tu  molts residim a Barcelona. Els anys van passar i no sé ben bé com però la teua dèria de romàntic o bohemi va fer que la gent que t'etimava se't distanciés i a poc a poc la distància va anar creixent i cadascú va contiuar el seu camí.

Tinc present l'últim cop que et vaig veure. Ploraves perquè no havies aprovat l'assignatura que et calia per llicenciar-te aquell any i jo no et vaig fer l'abraçada que em demanaves amb amb la mirada. Ara això tant se val i només ens queda perguntar-nos el per què d'un final tan absurd.

Durant aquests anys he tingut ganes de saber què era de tu què feies i ara va i et torne a trobar a les pàgines dels diaris, a través d'una notícia estúpida que em va deixar de pedra.  I jo al cap d'un any em torne a trobar amb la mort i ara que ja l'havia mirat a la cara i que creia superat el seu efecte me n'adone que la mort sempre impacta. Tant de bo no hagués estat així i ens haguérem trobat passejant pels carrers d'aquesta ciutat que ja hem fet nostra, tant de bo Salva.

Jo sóc optimista

Els resultats de les eleccions valencianes han deixat un mal sabor de boca a molta gent i si bé el PP, descaradament corrupte i antidemocràtic, ha tornat a guanyar amb majoria absoluta hi ha altres factors que als grans mitjans de comunicació no s'han tingut en compte i que crec que realment són els més rellevants. Anem per parts:

Els titulars diuen que el PP augmenta escons a les corts, però ha perdut 69.000 vots i la majoria absoluta en número de vots, Rita a València fins i tot ha perdut un regidor. Si tenim en compte la conjuntura econòmica i les dades concretes al País Valencià, vaticine que durant aquesta legislatura les coses aniran a pitjor i amb totes les les autonomies veïnes i el govern central del mateix color polític serà difícil culpar a altres de les desgràcies dels valencians, només els quedarà el discurs anticatalanista, que davant la crisi econòmica no sé quin pes tindrà. A més a més Camps i tots els imputats que portava a les llistes seran jutjats amb el desgast que això pot produir, així que al PP li espera una legislatura molt difícil i ara també amb oposició, tant a l'ajuntament de València com a les Corts.

Fa anys que vaig dient que el Pspv-PsoE no governarà mai al País Valencià, que estan massa desacreditats i que no representen res ni per l'esquerra ni pel valencianisme. El PSPV està pagant ara tot allò que va sembrar, ja des de Lerma quan van renunciar a tantes coses i quan van decidir que si havia d'haver alguna alternativa a ells eixa havia de ser la dreta espanyola i no l'esquerra (o dreta, per què no) valenciana.  Per fi la gent se n'ha adonat que els socialistes no són l'alternativa a res. I és significatiu que el PSPV d'Alarte, el més espanyolista dels últims temps siga el que fa la major davallada que mai han tingut.

Esquerra unida aguanta, i si bé relegada a quarta força és un bon interlocutor des del punt de vista espanyol.

No ens oblidem de les acampades i el moviment 15M, que a València estic convençut que comparteixen espai amb les grans mobilitzacions contra la corrupció o per TV3 i  que continuaran al carrer i poden polititzar i mobilitzar a molta gent que ara és a casa. Hhaurem de veure com evoluciona i com pot influir en la política parlamentària, però cal estar atent perquè porten vent d'esperança.

Front a això ha pujat i amb força la coalició Compromís, ara sí, per fi el Bloc se n'ha adonat de què calia fer i el que molts nacionalistes li reclamàvem des de feia temps. Deixats de banda els experiments estranys que molts dels seus no enteníem, definir-se obertament d'esquerres, moderns, àgils, "com tu" els ha fet entrar sense cap problema i convertir-se en la tercera força parlamentària i amb això poden arrossegar molta més gent i convertir-se, com fa molt de temps que vaig dient si és fes una Nafarroa Bai a la valenciana, en la segona força a les Corts per davant dels socialistes. Per a això queden quatre anys i un contingent humà il·lusionat i ben preparat capaços d'aconseguir-ho. Abans, però, les eleccions estatals l'any que ve seran un termòmetre per veure per on van els tirs.

Mentrestant deixeu-me amb la il·lusió. Jo pense que ara va de bo, que el canvi va començar diumenge.

Casal Jaume I, punt i final

Ens tanquen el Casal. La crisi també ha arribat a les entitats culturals i com una gran empresa Acció Cultural  del País Valencià també l'aprofita per prendre decisions que no tenen en compte el factor humà i que potser sense aquesta conjuntura no s'atreviria a  prendre. Durant les vacances de Nadal hem estat plegant, i una de les frases més repetides ha estat "quina llàstima", hem  recordat anècdotes, m'he retrobat amb gent estimada de la primera època i tot això m'ha fet adonar-me del valor sentimental d'aquest espai que hem intentat omplir de contingut durant els darrers anys.

Han passat més de deu anys des que un dia em van convidar a unir-me a aquell grup de joves inquiets que es reunien en una cotxera per debatre sobre la necessitat de crear una eina per canviar les coses des d'un punt de vista valencianista i de progrés, per fer política (cultura) al marge dels partits, per incidir en la nostra societat. De tot allò va nàixer el Bloc de Progrés Jaume I d'Oliva i amb més il·lusió que recursos ens vam fer el nostre lloc a una ciutat amb mentalitat de poblet governada llavors pel PP.

Amb el temps va arribar el casal i amb el projecte en ment noves il·lusions. Encetarem la campanya 100= casal per tal d'arribar als cent socis que ens exigia Acció, les reunions amb l'Eliseu Climet i Toni Gisbert, la recerca del local adequat, les reformes, el mobiliari...
Amb el Casal ens vam fer grans, havíem aconseguit una fita i al principi semblava que se'ns quedava una mica gran, així i tot ens vam anar fent al local i a poc a poc el vam omplir de vida. Amb el temps les desavinències personals i polítiques han pogut amb alguns de nosaltres, d'altres s'han desvincular a poc a poc, també ha vingut gent nova, i tot això  en deu anys durant els quals hem passat moments difícils fins  al punt de durant algun temps haver tirat endavant només amb tres persones i molta tossuderia.  Amb tot hem tingut grans èxits i és que fent una ullada cap enrere són un munt les conferències, debats, festes, concerts, exposicions,sopars, viatges, correllengües que hem realitzat i amb aquests molta la gent que hem mobilitzat. Jo em sent satisfet de tot això i estic ben segur que hem complit part dels objectius que ens vam proposar fins al punt que hi ha qui diu que vam jugar un paper important a l'hora de propiciar el canvi del govern local.

Quan imaginàvem el casal jo encara era menor d'edat, i tenia una idea que és la que sempre he intentat portar endavant com a membre de la junta: el casal era de qui se'l volgués apropiar, no era nostre, era de tothom, i ningú podrà dir que li hem tancat la porta. Ara però des de València ens la tanquen  a tots i ni tan sols ens han donat les gràcies.  Han cregut que era el moment de tancar, en canvi nosaltres creiem que era el moment de donar una empenta, ja que per fi al cap de tant de temps teníem un grup humà més jove que podien fer el relleu i que al voltant del casal podien crear moviment.  S'acaba allò que un dia vam somiar, un espai des d'on dinamitzar la vida cultural de la ciutat, un lloc on puguem somiar una societat millor i on els joves amb inquietuds tinguen un referent clar on dur-les a terme, que sàpiguen on acudir si volen lluitar pel seu poble i país. Esperem que siguen el suficientment bojos com vam ser nosaltres ja fa temps per construir el seu propi lloc.