Sílvia Pérez Cruz

Sílvia Pérez Cruz és una d'aquestes petites joies que de vegades et regala la música. La vaig descobrir al Jardí dels cinc arbres, obra en la qual interpretava algunes cançons i em va encisar. De seguida em vaig interessar per la seva carrera, per la diversitat de projectes en els quals participa, bé siga amb las Migas, tot i que el flamenco no és el meu fort, amb Immigrasons o Llama. Uns mesos més tard em va tornar a sorprendre musicant Covava l'ou de la morta blanca de Maria Mercè Marçal amb la qual s'estrenava com a compositora i ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol.
Anit després de sopar em vaig deixar caure al sofà decidit a fer zapping i passar l'estona amb qualsevol cosa que m'oferís la televisió. Al 33 feien el festival d'havaneres de Calella Palafrugell, i la Sílvia hi actuava. Vaig passar una bona estona abans d'anar a dormir.

Va de "la roja" (dèries de l'estiu I)

Anit mentre feia una birra al Ca Maria, un amic em comentava que estava fart de la crisi, de sentir a tothora la paraula crisi i que ja estava bé, jo li vaig contestar i de "la roja què?" Els dos vam riure donant-nos la raó.

Des de la Vila de Gràcia estant m'havia passat bastant desapercebut allò del mundial, tret d'haver de deixar de veure els informatius a la TV no m'havia suposat cap més sotrac. Al barri es vivia amb certa normalitat, quan hi havia partit els bars amb grupets gent que després marxaven contentes cap a casa per veure guanyar el seu equip i prou, però molt menys enrenou que els últims partits del Barça.

La nit que "la roja" (qui es va inventar aquest nom?), va guanyar el mundial jo estava fent-me una cerveseta a la plaça de la virreina i va passar algun cotxe solitari pitant i animant-nos a compartir l'alegria. Em van fer llàstima del ridícul que feien celebrant la victòria d'un equip de futbol que en teoria ens era propi però a la gent que estàvem passant la fresca a la plaça tant ens hi feia.

Tinc amics que tot i ser nacionalistes diuen que s'alegren quan la selecció guanya ja que també hi juguen futbolistes "nostres", seria com dir que Espanya no és un país, és una selecció. En canvi, d'altres diuen que els és indiferent el que faça "la roja", que és futbol i això no va amb ells. Jo per la meua banda tot i que intente mantindre'm al marge dels aquelarres aquests dels mundials, eurocopes i de més, sempre que juga "la roja" vaig amb l'equip rival, i no per un fet antiespanyolista, sinó perquè crec que no ens convé( ja de per si no tindre una selecció nacional pròpia que jugue un mundial, quina seria un altre debat), que cap selecció espanyola, però sobretot la de futbol tinga triomfs. Sempre he dit que la victòria del mundial significaria més espanyolisme a casa nostra ( i aquí potser si que podem fer una distinció entre el PV i CAT, ens centrarem al PV), i és que el sentiment d'identitat és tan feble al PV que qualsevol factor extern ens fa ser una mica menys valencians, som com aquella obra d'art o lloc que tenen el seu entorn i les visites especialment restringit per no fer-les malbé. Pense que els esports tenen tant de poder que les masses poden canviar el seu pensament o modelar-lo molt fàcilment si l'equip al qual s'adscriuen aposta políticament per una opció o altra, posem per cas la selecció sud-africana desprès de l'apartheid o el València CF amb el blaverisme.

De l'illa que és Gràcia vaig vindre directament al meu poble i recorde la impressió que em va fer veure molts balcons decorats amb una estanquera ( o diverses, ai), i és que mai en la meva vida havia vist alguna cosa així a Oliva on l'esmentada bandera només la pots veurea al balcó de l'ajuntament. És clar que en aquestes dates Oliva s'omple de de turistes mesetaris, però no crec que això siga excusa. Doncs bé, després de tants anys alegrant-me quan al mundial es jugaven els quarts de final, aquest per fi he pogut comprovar els meus temors. I crec que no anava desencaminat del tot. He agut d'aguantar durant dos mesos passejar-me per la platja rodejat de banderes estrangeres, però que no només onejaven als apartaments dels turistes ( els carrers on es concentren  més turistes semblen vertaderament "territorio nacional"), sinó que en molts balcons dels aborígens, samarretes vermelles ( i no com la de l'Ovidi) a tot arreu, xiquets i adolescents valencians sentint-se, segurament com mai, summament identificats amb el projecte d'Espanya i amb aquesta gent que ens visita als estius i que parlen una llengua diferent a la nostra.

S'acaba l'estiu i prompte tornaré nord enllà on diuen que la gent és rica i culta i noble i tot això, i després de tot pense que què li hem de fer, si ens ha tocat nàixer en aquest bocí de món que alguns li diem País Valencià. Només espere els xiquets i adolescents després d'haver participat en aquesta catarsi espanyola tinguen el suficient criteri per triar l'opció valenciana a l'hora d'adsciure's nacionalment. Que la Gossa Sorda ens pille confessats.

A mode introductori

Ja feia temps que em rondava pel cap obrir un blog. Però sempre m'ho ha impedit una certa por a quedar malament, a no tenir un estil acurat, a no saber expressar les coses tan bé com se suposa que ho hauria de fer un filòleg (la formació de filòleg en certa manera m'ha allunyat del fet d'escriure, per aquella por a l'examen exhaustiu del text) i per què no dir-ho la por a passar inadvertit. Per tant una por a ser llegit però també a no ser-ho.

Han estat moltes les voltes que m'he vist temptat a posar-ne en marxa un, sí, i després de l'avorriment d'un estiu sencer al poble i nits en vetlla sense poder dormir he creat i oblidat dintre dels meus pensaments un munt de posts que haguessen pogut anar confeccionant un blog bastant tupit.... i em sap greu oblidar totes aquestes reflexions que sembla que se t'escapen del cap a mesura que les vas parint. Així que ja era hora.

I avui un dia mig plujós de finals d'agost al caliu del monitor del meu netbook, obric aquest lloc, on espere de manera regular (si la gossera m'ho permet) abocar paraules sobre qualsevol tema que m'interesse, vivències personals, literatura, cinema, música, política.... supose que a poc a poc aniré definint la línia, canviaré el disseny, afegiré enllaços, gadgets... fins trobar-m'hi còmode. Esperem no ser massa ambiciosos.