La Fatumata i el Buba són dos nois de Gàmbia que vaig tindre fa dos cursos a l'institut que enguany torne a treballar, feia més d'un any que no els veia i un cop començat el curs encara he tardat uns mesos a trobar-me'ls . Durant aquest any i escaig m'he enrecordat d'ells i dels seus companys de l'aula d'acollida, però sobretot d'ells per la dificultat que se'ls presentava: van arribar amb el curs començat i sense parlar cap llengua llatina.
Aquell any vam establir una relació molt intensa entre els alumnes de l'aula d'acollida, allà cadascú venia d'un lloc i tothom tenia un nexe en comú, aprendre una llengua per comunicar-se en aquell país que ara els acollia i fer-se un lloc si més no en l'institut que els havia tocat estudiar. El lloc transcorria entre l'aula, un racó del pati i la biblioteca i els seus referents els companys i els professors que els teníem.
Ara que me'ls trobe al cap del temps veig que tot i la dificultat d'aterrar a un lloc desconegut, -algunes vegades hostil - i intentar sobreviure, els meus nois ho han fet i avancen somrients, i aquesta setmana m'han fet un gran regal. La seua gratitud.
De camí a casa gaudisc de la sensació agradable que se m'ha quedat al cos i pense en els oportunistes irresponsables que ara que venen eleccions fan demagògia amb el tema de la immigració i em pregunte que hauria estat dels meus xiquets, nous catalans, si aquesta gent hagués governat.