dimarts, 26 d’octubre del 2010

Vincles


Vaig caminant pels corredors de l'institut, entre classe i classe, de sobte se'm posa algú al davant. És el Buba! Em mira amb els ulls oberts de bat a bat i amb un somriure sincer. Em dona la mà. El salude i li pregunte com porta el català, em diu que bé,  però la tonalitat de la resposta el delata. M'ha entés, ha millorat. La setmana següent em trobe amb la Fatumata, la trobe guapíssima, major, i amb un posat segur, ens quedem mirant-nos i m'abraça, m'emocione. M'allunye i la sent parlar català, no ha fallat a les expectatives.
La Fatumata i el Buba són dos nois de Gàmbia que vaig tindre fa dos cursos a l'institut que enguany torne a treballar, feia més d'un any que no els veia i un cop començat el curs encara he tardat uns mesos a trobar-me'ls . Durant aquest any i escaig m'he enrecordat d'ells i dels seus companys de l'aula d'acollida, però sobretot d'ells per la dificultat que se'ls presentava: van arribar amb el curs començat i sense parlar cap llengua llatina.
Aquell any vam establir una relació molt intensa entre els alumnes de l'aula d'acollida, allà cadascú venia d'un lloc i tothom tenia un nexe en comú, aprendre una llengua per comunicar-se en aquell país que ara els acollia i fer-se un lloc si més no en l'institut que els havia tocat estudiar. El lloc transcorria entre l'aula, un racó del pati i la biblioteca i els seus referents els companys i els professors que els teníem.
Ara que me'ls trobe al cap del temps veig que tot i la dificultat d'aterrar a un lloc desconegut, -algunes vegades hostil - i intentar sobreviure, els meus nois ho han fet i avancen somrients, i aquesta setmana m'han fet un gran regal. La seua gratitud.
De camí a casa gaudisc de la sensació agradable que se m'ha quedat al cos i pense en els oportunistes irresponsables que ara que venen eleccions fan demagògia amb el tema de la immigració i em pregunte que hauria estat dels meus xiquets, nous catalans, si aquesta gent hagués governat.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

França com a exemple

Llig al diari que davant de les reformes plantejades pel govern Sarkozy - diuen que semblants a les de Zapatero- els sindicats i els estudiants, han paralitzat el país fins al punt que els aeroports no es poden abastir de combustible. 
Intente retrocedir unes setmanes quan em plantejava la raresa de la vaga del 29S i no puc deixar de pensar en la gran diferència entre els dos estats: gran diferència en quant a societats, però no tanta en quant a govern.
Resulta que dimarts que ve faran la vuitena vaga general i que la gent  que està cada cop més cabrejada és capaç de fer-se sentir amb força dies abans. Els estudiants han eixit al carrer per clamar pel seu futur i els treballadors per no perdre els drets - drets laborals que a França són molt millors que a l'estat espanyol- i fins i tot han aconseguit que els  efectes de les protestes se senten a Europa. Desconec la situació a França però més d'una vegada ens demostra que les coses es poden fer de manera diferent, que els partits no són un equip de futbol als quals se'ls ha de seguir cegament i que la societat civil té veu i pot canviar les coses. Ja donà una lliçó votant en contra de la "constitució" europea i ara torna a donar-ne una altra amb l'èxit de les reiterades vagues.
Ja fa temps que sent dir que la crisi és una oportunitat -ara fins i tot ens haurem d'alegrar-, que en sortirem més forts i parides d'aquestes, i sí, no negue que la crisi és una oportunitat, una oportunitat com mai per què els poderosos ho siguen més, només cal veure els balanços econòmics del Santander o Telefònica per exemple. Mentrestant a nosaltres ens retallen el sou, els drets aconseguits durant anys de lluites mentre la gent resta  acollonada a casa perquè ara no toca queixar-se, que serà pitjor. Han aprofitat la vaga per afeblir els sindicats, per criminalitzar la gent que va prendre la iniciativa una setmana abans i els qui els vam donar suport el dia 29. A l'estat espanyol els està eixint redona la jugada, amb un partit al govern sense discurs i totalment submís als grans organismes internacionals i que s'assembla més als demòcrates americans que no pas a la socialdemocràcia europea.
I ací les enquestes diuen que a les properes eleccions el principal partit de l'oposició guanyarà per golejara, la majoria de gent els donarà el vot sense ni tan sols plantejar-se quines són les seues propostes ni que suposarà tindre un personatge com el Rajoy de president. I a França l'esquerra socialdemòcrata però també - i significativament-  l'esquerra anticapitalista prenen un discurs propi i planten cara a aquest sistema posant els punts a sobre les is i pugen en quant a intenció de vot i implantació social.