Intensament Bogotà

A Bogotà arribe de nit. Després de passar tots els controls fronterers agafe el taxi de Carlos, que em fa caminar fins al pàrquing entre tot el batibull de cotxes que hi ha a la calçada. Ens endinsem pels carrers de la ciutat i la primera impressió que em fa és de decadència. Clots a la calçada, trànsit caòtic, carrers foscos... En una mitja hora en què li intente traure informació sense èxit de la situació política del país arribe a l'Hostal d'Alegria al barri de la Candelària. Com que sóc amic d'un amic em rep càlidament i em convida a una cervesa que no puc rebutjar i encara que tinc unes ganes terribles d'anar al llit hem quede a fer la xerrada de rigor.

A l'endemà faig la primera expedició al barri i la impressió no canvia gaire, si a la nit els bots del taxi anunciaven clots a la calçada amb la llum del dia veus com de profunds en són alguns i com també n'hi ha a la vorera. La Candelaria és el barri colonial i centre de Bogotà i hi conviuen edificis ben conservats, amb d'altres pràcticament en runes o totalment nous, façanes plenes de pintades (la gran majoria d'elles amb missatges polítics) i carrers més o menys arreglats. És un barri que sembla que haja estat rescatat de la marginalitat no fa gaire, de fet a la nit no s'aconsella eixir al carrer i al dia a partir de segons quin carrer tampoc és recomanable anar. A la Candelària també resideix el poder polític de l'estat, al voltant de la plaça Bolívar, que alhora exerceix d'eix vertebrador del barri. Allà mentre des de les escales de la catedral contemple la plaça plena d'escolars uniformats em pregunte com és possible que el palau presidecial, el congrés o el palau de justícia convisquen en aquest entorn tan poc cuidat.

Bogotà és una ciutat presa per uniformats, ja siguen policies, militars o bé seguretat privada, n'hi ha a tots els cantons, en grups grans o petits, generalment són molt joves, i s'avorreixen parlen pel mòbil, es recolzen a la paret o fan la compra mentre estan de servei. Els militars formen part del paisatge i aquests conviuen amb l'ebullició de gent que no para d'anar amunt i avall: gent amb corbata, indigents, venedors ambulants, transeünts, algun que altre turista que l'omplen de colors i de diversitat i que al cap i a la fi li donen un caràcter molt obert.
Fora del centre, als barris del nord tot canvia. Als amples carrers no hi ha forats, tot és de construcció nova i la presència policial minva. Allà em trobaré amb la Kia, fantàstica amfitriona, i amb ella i els seus amics eixirem per la zona T, una zona plena de llocs on menjar, bars de copes, centres comercials i discoteques i botigues, en definitiva un paisatge que se'm fa més familiar i que podria comparar al de les nostres ciutats.
Amb els dies entenc un poc més la ciutat, i aquella impressió inicial millora, no debades m'he quedat més temps del previst i amb els companys de l'alberg hem explorat els locals nocturns i els racons més entranyables de la ciutat. Bogotà és una ciutat de grans contrastos que t'agrada i et crea animadversió i aquesta dicotomia la reflecteixen els mateixos bogotans que sembla ser que han assumit el rol de ciutat perillosa i alhora que t'animen a coneixer-la introdueixen al seu discurs tot un seguit d'advertiments i aquesta resignació que potser té més d'imaginari que de realitat, te la transmeten constantment, però sempre amb el somriure a la cara. Amb tot els meus dies d'estar ací s'acaben i pose rumb als departaments de Boyacá i Santander pas previ a l'arribada al Carib on em retrobaré amb el Dario, un  amic brasiler que he fet a l'alberg.

Madrid convuls

Aterre a Madrid on m'espera el Joan. Després d'una bona estona per la vasta xarxa de metro arribe a l'estació acordada i fem via. Deixarem l'equipatge i anirem a buscar uns amics al centre, motiu pel qual en uns minuts refaré el llarg camí de metro que acabe de completar. Anem posant-nos al dia, de les notícies d'ací i d'allà i m'explica que hi ha tensió a la ciutat, que mai s'havien fet tantes manifestacions i que en qualsevol moment et pots trobar amb alguna. És un símptoma coincidim, si la capital de l'estat es mou, amb el focus de la premsa posat, es mourà l'estat sencer. Encara estem comentant-ho i ens trobem per un carrer qualsevol darrere de Sol una manifestació d'unes tres centes persones flanquejades per la policia que porten pancartes contra les retallades i pel que intuisc deuen ser funcionaris.

Per fi arribem al punt d'encontre . Allí em retrobaré amb la sempre agradable Erika que està acompanyada per altres colombians i entre canya i tapa em donen els últims consells i instruccions abans de la partida cap al seu país. La trobada s'allarga i acabem anant de copes, la nit passa volant i tot i el cancanci tanquem el local. Sempre m'ha impressionat la capacitat d'acollida d'aquesta ciutat, que sempre ( un dilluns) et convida a eixir pels carrers i saborejar la seua llarga nit i mentre tornem a casa em sent satisfet d'haver tornat a comprovar que a sota la crosta del nacionalisme espanyol hi ha un Madrid convuls que viu.

Al matí no em costa despertar-me tot i haver dormit unes poques hores. Estic exitat per l'aventura que comença, faig l'ultima revisió a l'equipatge i em carregue la motxilla, però avui la trobe més pesada, com si de la meua voluntat es tractés, com si no volgués marxar. I és que ací deixe un projecte que inicie amb il·lusió i pel qual les cinc setmanes que romandré fora sentiré que un trocet meu és a Barcelona.

Dalt de més amunt

Dalt de més amunt és com antigament s'anomenava al que avui en dia en diríem les golfes, la tercera planta de la casa o la cambra. En les cases de llauradors valencians si al fons hi trobàvem la pallissa i el corral  dalt de tot era l'espai reservat per guardar estris del camp, per deixar assecar carabasses o cacaus, on es penjaven els melons de tot l'any i com no on s'amuntegaven o desaven els mobles o trastos vells, que mai es llançaven per si es podien aprofitar en qualsevol altre moment. 

Aquesta expressió que tant m'agrada mai l'he escoltada fora de l'àmbit familiar dels avis paterns, família de llauradors d'aquells que han passat penúries, poc alfabetitzats però amb una gran cultura estretament lligada a la terra, d'aquella que els valencians anem perdent a poc a poc. Desconec si continua en ús, o de quines comarques és pròpia, però el que és ben cert és que fins i tot interessant-me i preguntant a coneguts no he trobat cap testimoni que l'haja escoltada abans, cosa que em fa pensar que està totalment en desús, si més no entre una part molt gran de la població, relegada a aquesta població envellida que encara viu de la terra.

De menut dinava a cals avis en eixir de l'escola i un dels racons que més em fascinava d'aquella casa era anar a dalt de més amunt. Hi pujava poc, només si hi havia algú deixant qualsevol cosa o estenent la roba al terrat o aquell dia que m'armava de valor i superava la feredat que em feia travessar aquella calma que s'hi respira a les plantes superiors de les cases de poble i m'enfilava escala amunt, disparat  fins arribar a aquella porta sempre tancada perquè no entraren ratolins a casa. Allà dalt, envoltat d'aquella flaire de cambra tancada, em podia passar hores tafanejant entre els trastos que durant anys s'hi havien acumulat fins que em tornava a armar de valor per baixar corrents aquelles dues plantes. 

Des que van morir els meus avis que no he tornat a escoltar l'expressió i tampoc he pujat a aquell espai  idealitzat que ara forma part d'una casa sense vida, però aquest racó a la xarxa que ben aviat complirà dos anys, s'ha convertit en el meu particular dalt de més amunt on, tot i que m'hi sent bé, puge furtivament de tan en tan, com si em fes por i deixe una petita andròmina per al record.