divendres, 31 de desembre del 2010

10 discs per acomiadar el decenni

Faig el meu propi recull dels millors discs del decenni. No m'he atrevit a fer un "top 10". Són títols que destaque des del meu punt de vista. No ha estat fàcil fer la tria, perquè quan et poses a pensar apareixen molts albums que els posaries al costat d'aquests. Finalment m'he hagut de decidir per deu, i  aquests crec que si més no són representatius.








Sens cap mena de dubte un dels millors discs del deseni. Un disc per assaborir-lo, per escoltar en calma. Amb grans joies al seu interior.








De les sempre interessants propostes de Fermin Muguruza per mi la millor dels últims temps. Un gran treball.








Tercer i últim disc de la banda de Lavapiés que al meu parer és el millor de la seva discografia. Un dels meus grups de referència.










Si Hechos contra el decoro em van apropar als ritmes rapejats, amb Doble V em vaig llançar de cap al món del Hip-Hop, aquest àlbum si no el millor, el més escoltat.








Per mi el millor disc d'Antònia Font, un dels que no em canse d'escoltar.



Obrint Pas ja s'havia fet un lloc a l'escena dels Països Catalans, i és per això que després d'haver escoltat la maqueta infinitat de vegades, esperàvem amb ànsia el seu primer disc. Recorde els prestatges de l'Fnac de València plens d'aquest disc. Per primera vegada un grup valencià ocupava un lloc destacat en uns magatzems comercials.












Després de l'èxit del "Tomber la chemise" els Zebda van fer un molt bon disc. El vaig escoltar molt a l'època.






No he tornat a fer gaire cas a cap disc més dels Ojos de Brujo, però Bari va ser un dels discs que no podia deixar de posar-me'l. Per primera vegada podia escoltar flamenco sense cansar-me.









Amb aquest disc molts ens vam reconciliar amb la música electrònica, a partir dels Freestylers vaig redescobrir grups i punxa discos que fins al moment havia ignorat.






L'aparició dels Skalariak va suposar una explosió d'aire fresc i ballable al moltes vegades repetitiu món del rock radical/alternatiu (o com se'l vulga definir). Crec que amb aquest disc van aconseguir el seu moment més àlgid. El vam ballar molt de concert en concert.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Benimaclet Viu! Però alerta

                      

Ara fa gairebé un mes que a través de les xarxes socials me n'assabentava que els impresentables es manifestarien a Benimaclet, el barri on vaig viure vuit anys. Pel que tinc entès durant la setmana prèvia una furgoneta va anar fent propaganda pel poble - com diuen els que hi han viscut tota la vida- trasbalsant el dia a dia. Les xarxes socials n'anaven plenes i els moviments socials estaven del tot esverats. Finalment es va demostrar que el barri té un teixit social fort que segur que després de l'experiència ha eixit enfortit.
Tot i el "fracàs" de la convocatòria les amenaces i intimidacions, que segons el delegat del govern espanyol formen part de la normalitat democràtica, es van veure i dies més tard un grup nombrós d'aquesta gentola encapçalat pel seu president es van presentar al centre social Terra. Després d'això em vaig dedicar a navegar per la xarxa buscant informació diversa sobre aquests grupuscles i de la indignació de la notícia de l'assalt al Terra vaig passar a l'estupefacció de veure com militants i dirigents d'aquests partits es dediquen a passejar-se pels platons de les televisions (sobretot antena 3 i tele 5) en aquesta mena de circ que són els programes-debat-espectacle i difonen amb contundència el seu missatge populista i simplista mentre el públic enfervorit els aplaudeix i els presentadors contents no dubten en deixar-los el temps que calga per exposar les seues opinions. 
 Ahir Benimaclet va tornar a dir que el feixisme no cap al barri però cal estar alerta perquè a l'extrema dreta se la veu segura i no dubten de fer una manifestació a un barri on no hi ha conflicte perquè entre d'altres coses tenen altaveus que ja somiarien altres partits més grans. En aquest sentit em pregunte si la manifestació amb una trentena de persones pels carrers buits va ser un fracàs. Ací a Catalunya a punt han estat d'entrar al parlament i sembla que això és un petit avís. Quan això siga una realitat i fets com l'ocorregut al Terra es generalitzen o comencem a veure regidors (no com a anècdota) i diputats d'extrema dreta, potser haurem de demanar explicacions a ninots com Ricardo Peralta, Juan Imedio o Jordi Sevilla?

dimecres, 3 de novembre del 2010

La meua nòvia és una terrorista

Aquests últims dies he sentit amb més freqüència del que és habitual la PARAULA, aquesta paraula que segons com, no significa res. Els polítics l'usen tan indiscriminadament que qualsevol que no combregue amb les seves idees o concepte de món és susceptible de ser-ne titllat. En els últims temps per art de màgia hem vist com guerrilles revolucionàries, països sencers, religions, exèrcits resistents a països envaïts, partits polítics democràtics, governs democràtics - i no tan democràtics-, dictadures, moviments socials, ideologies polítiques.... que podrien ser titllats amb infinits adjectius han passat a aixoplugar-se sota la mateixa parauleta - o paraulota-. 
En la societat actual patim un empobriment lèxic, i el cas que expose només és un exemple, però fa molta por pensar que alguns el propicien en profit propi.
Què faríeu si la vostra novia fóra una terrorista?

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Vincles


Vaig caminant pels corredors de l'institut, entre classe i classe, de sobte se'm posa algú al davant. És el Buba! Em mira amb els ulls oberts de bat a bat i amb un somriure sincer. Em dona la mà. El salude i li pregunte com porta el català, em diu que bé,  però la tonalitat de la resposta el delata. M'ha entés, ha millorat. La setmana següent em trobe amb la Fatumata, la trobe guapíssima, major, i amb un posat segur, ens quedem mirant-nos i m'abraça, m'emocione. M'allunye i la sent parlar català, no ha fallat a les expectatives.
La Fatumata i el Buba són dos nois de Gàmbia que vaig tindre fa dos cursos a l'institut que enguany torne a treballar, feia més d'un any que no els veia i un cop començat el curs encara he tardat uns mesos a trobar-me'ls . Durant aquest any i escaig m'he enrecordat d'ells i dels seus companys de l'aula d'acollida, però sobretot d'ells per la dificultat que se'ls presentava: van arribar amb el curs començat i sense parlar cap llengua llatina.
Aquell any vam establir una relació molt intensa entre els alumnes de l'aula d'acollida, allà cadascú venia d'un lloc i tothom tenia un nexe en comú, aprendre una llengua per comunicar-se en aquell país que ara els acollia i fer-se un lloc si més no en l'institut que els havia tocat estudiar. El lloc transcorria entre l'aula, un racó del pati i la biblioteca i els seus referents els companys i els professors que els teníem.
Ara que me'ls trobe al cap del temps veig que tot i la dificultat d'aterrar a un lloc desconegut, -algunes vegades hostil - i intentar sobreviure, els meus nois ho han fet i avancen somrients, i aquesta setmana m'han fet un gran regal. La seua gratitud.
De camí a casa gaudisc de la sensació agradable que se m'ha quedat al cos i pense en els oportunistes irresponsables que ara que venen eleccions fan demagògia amb el tema de la immigració i em pregunte que hauria estat dels meus xiquets, nous catalans, si aquesta gent hagués governat.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

França com a exemple

Llig al diari que davant de les reformes plantejades pel govern Sarkozy - diuen que semblants a les de Zapatero- els sindicats i els estudiants, han paralitzat el país fins al punt que els aeroports no es poden abastir de combustible. 
Intente retrocedir unes setmanes quan em plantejava la raresa de la vaga del 29S i no puc deixar de pensar en la gran diferència entre els dos estats: gran diferència en quant a societats, però no tanta en quant a govern.
Resulta que dimarts que ve faran la vuitena vaga general i que la gent  que està cada cop més cabrejada és capaç de fer-se sentir amb força dies abans. Els estudiants han eixit al carrer per clamar pel seu futur i els treballadors per no perdre els drets - drets laborals que a França són molt millors que a l'estat espanyol- i fins i tot han aconseguit que els  efectes de les protestes se senten a Europa. Desconec la situació a França però més d'una vegada ens demostra que les coses es poden fer de manera diferent, que els partits no són un equip de futbol als quals se'ls ha de seguir cegament i que la societat civil té veu i pot canviar les coses. Ja donà una lliçó votant en contra de la "constitució" europea i ara torna a donar-ne una altra amb l'èxit de les reiterades vagues.
Ja fa temps que sent dir que la crisi és una oportunitat -ara fins i tot ens haurem d'alegrar-, que en sortirem més forts i parides d'aquestes, i sí, no negue que la crisi és una oportunitat, una oportunitat com mai per què els poderosos ho siguen més, només cal veure els balanços econòmics del Santander o Telefònica per exemple. Mentrestant a nosaltres ens retallen el sou, els drets aconseguits durant anys de lluites mentre la gent resta  acollonada a casa perquè ara no toca queixar-se, que serà pitjor. Han aprofitat la vaga per afeblir els sindicats, per criminalitzar la gent que va prendre la iniciativa una setmana abans i els qui els vam donar suport el dia 29. A l'estat espanyol els està eixint redona la jugada, amb un partit al govern sense discurs i totalment submís als grans organismes internacionals i que s'assembla més als demòcrates americans que no pas a la socialdemocràcia europea.
I ací les enquestes diuen que a les properes eleccions el principal partit de l'oposició guanyarà per golejara, la majoria de gent els donarà el vot sense ni tan sols plantejar-se quines són les seues propostes ni que suposarà tindre un personatge com el Rajoy de president. I a França l'esquerra socialdemòcrata però també - i significativament-  l'esquerra anticapitalista prenen un discurs propi i planten cara a aquest sistema posant els punts a sobre les is i pugen en quant a intenció de vot i implantació social.

dimarts, 28 de setembre del 2010

29 de setembre. Vaga?



Convoque una reunió amb mi mateix on l’angelet em convenç que hi ha motius més que suficients per fer vaga i el dimoniet es despenja dient que a ell el que li demana el cos és protestar contra tot plegat: Zapatero, Camps, Alarte, Rus, el Banc Mundial, els especuladors borsaris, els treballadors desclassats, els empresaris explotadors, l’esquerra il·lusòria...

Comence citant l'article de Xavier Aliaga, que us recomane, perquè crec que explica bastant bé l'estranyesa d'aquesta vaga, i la sensació que tenim tots a l'hora de decidir si secundem la convocatòria o no. En primer lloc diré que no tenia pensat fer-la, simplement perquè estic fart. Estic fart dels sindicats grocs, de la classe política, de fer vagues per no aconseguir res i de tot plegat, tan fart que fa temps que a poc a poc vaig caient en el desànim. I ara per què hauria de seguir les indicacions dels sindicats majoritaris, quests que ho signen tot, que reben tants diners de l'estat, que fa temps que han perdut tota autoritat moral. Després de totes les mesures adoptades pel govern del PsoE, que tot siga dit han estat imposades pels organismes que ens han portat a aquesta situació, sembla ser que finalment han hagut de convocar una vaga per tal de justificar-se davant els seus afiliats i no acabar de perdre la seva credibilitat. Amb aquesta actitud han provocat que la gent que farà la vaga la farà sense ganes i que hi haja molta gent, que no la faran per falta de motivació i per la desmobilització provocada durant anys per aquests sindicats.
Sobta veure als mitjans com els dos principals sindicats monopolitzen les informacions -tot siga dit amb una unanimitat que espanta en quant a la crítica. Estan rebent per tots els costats-  i no s'ha sentit parlar d'altres sindicats ni organitzacions. Doncs bé, dissabte apareixia la notícia que un grup de gent havia ocupat l'antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya. Aquesta organització, Moviment del 25, pel que es veu és fruit d'assemblees realitzades per gent vinguda dels moviments socials i del sindicalisme, nascuda de la necessitat, han fet una acció que per mi té molta més força i dignitat, no cal dir-ho, que la vaga general. Crec sincerament que aquest hauria de ser el camí -sense deixar de banda la lluita més clàssica- en el nou marc que s'enceta amb la crisi, accions contundents que denuncien les misèries del capitalisme.
Pel que he dit més amunt entenc que hi haja gent que no faça vaga, ja que aquesta vaga no solucionarà res inclús vaticine un fracàs, però si no la fem fins on arribaran amb les reformes incitades pels grans poders econòmics? Jo la faré a la carta, junt als sindicats de classe i els moviments socials per cagar-me amb CCOOUGT, l'FMI, el Banc Mundial, per reclamar un marc laboral diferent a l'espanyol, per reclamar un món millor per canviar el sistema... aquest sistema capitalista que ni tan sols serveix per als Estats Units.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Illa de Xàtiva

Avui he vist el documental Illa de Xàtiva, que a través de l'opinió de diversos personatges de pes de la Costera tracta de fer una anàlisi d'allò que són i hagués pogut ser el concepte de les comarques centrals valencianes, amb el seu fonament històric, econòmic i polític. Com tantes coses, dic, quasi tot al País Valencià, parla d'allò que hauria pogut ser i no ha estat. Si bé escoltarem veus una mica pessimistes en quant a la consolidació del projecte com a realitat, jo crec que el concepte, almenys geogràfic, està present en molta gent, per la meua banda des de menut l'he viscut amb normalitat.
Si que coincidisc en pensar que el pes de l'oficialitat té molta força, fins i tot amb la gent amb consciència de país. La divisió provincial i el nom Comunidad Valenciana, per exemple, són gairebé omnipresents, i dic, fins i tot en gent amb consciència de país.
No opine més mireu-lo vosaltres mateixos.


Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià from Terradelfoc on Vimeo.

divendres, 17 de setembre del 2010

Setembre

Sóc una persona bastant eclèctica, i tot i que amb una inclinació clara envers alguna ideologia i determinats plaers, normalment em reserve el dret al dubte o a no quedar-me només amb un aspecte de l'ampli ventall de gustos que ens ofereix el món, per això tinc molt poques coses preferides. Però si n'hi ha alguna que puc afirmar amb tota seguretat que preferisc és un mes. D'entre els dotze mesos de l'any, el setembre és el que més m'agrada sense cap mena de dubte. Des de menut, l'arribada del setembre m'ha produït diverses sensacions, tot i que simbolitzava la fi de l'estiu i el retorn a l'escola i anunciava el fastigós hivern, amb el setembre m'envaïa un benestar que no sabia explicar, però que any rere any s'ha repetit. M'agrada sentir el setembre, sí, el setembre el sent i si t'atures a escoltar-lo, si te'l mires amb atenció pots descobrir moltíssimes coses que només les trobaràs durant aquestes setmanes a l'any.
M'agrada el vent de setembre, aquest vent fresquet que es barreja amb la calor. És increïble la textura d'aquest vent, és un vent que gairebé pots tocar, agafar, que viatja diferenciat de l'ambient encara càlid de l'estiu, m'agrada deixar-lo recórrer la meua pell, que entre per les mànegues de la samarreta o pels camals dels pantalons curts em fa sentir lliure en contacte amb la natura que m'acarona. Setembre també té una olor especial, pots saber quan comença per l'olor que ens porta el vent, fa una olor a verd, a humit, per a mi una olor fresca carregada de vida, de renàixer, com que ha acabat la xafogor de l'estiu les plantes respiren alleugerides i agraeixen la baixada de temperatures, com l'agraïsc jo dormint tapat amb el llençol, i amb aquest fet canvien l'olor de l'ambient. Setembre és molt variat i aquests espasmes que fa l'estiu lluitant per no morir se m'entoixen preciosos: ara fa molta calor, ara fa més fresca, ara fa un dia solejat, ara fa un dia nuvolat, com avui, amb núvols negres i plens d'aigua que deixen caure a estones, i que ara que gire el cap i els veig confondre's entre les antenes i els edificis de Barcelona em semblen un perfecte exponent de bellesa.
Des d'ací moltes d'aquestes percepcions es dilueixen i no les puc viure amb tanta intensitat com a Oliva, des d'on de casa estant puc apreciar dia a dia els canvis de la mar, la Mediterrània es va enfosquint i agafa uns colors turqueses, atzurs, verdosos.... A Oliva les típiques tempestes d'aquest mes es converteixen en un agradable espectacle, i és que assegut a la terrassa de la caseta et pots fondre amb el soroll de la pluja mentre et mulles un poc la cara pels esquitxos d'aquesta. Després de ploure la platja s'omple de gent, de parelles agafades de la mà, de famílies amb els xiquets o passejant el gos. De menut esperava ansiós per eixir a passejar per la voreta de la mar havent plogut o anar a fer caragols amb dessuadora i pantalons curts.
Setembre és un mes iniciàtic, de posar-te en marxa després de les vacances. Per la professió que he triat els anys els mesure en cursos, per tant amb l'inici del curs arriben els propòsits per a l'any, el retrobament amb amics i companys que no he vist durant temps, el retrobament amb Barcelona, en definitiva és un mes on en certa manera reprenc la vida. No debades jo vaig nàixer a Setembre.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Sílvia Pérez Cruz

Sílvia Pérez Cruz és una d'aquestes petites joies que de vegades et regala la música. La vaig descobrir al Jardí dels cinc arbres, obra en la qual interpretava algunes cançons i em va encisar. De seguida em vaig interessar per la seva carrera, per la diversitat de projectes en els quals participa, bé siga amb las Migas, tot i que el flamenco no és el meu fort, amb Immigrasons o Llama. Uns mesos més tard em va tornar a sorprendre musicant Covava l'ou de la morta blanca de Maria Mercè Marçal amb la qual s'estrenava com a compositora i ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol.
Anit després de sopar em vaig deixar caure al sofà decidit a fer zapping i passar l'estona amb qualsevol cosa que m'oferís la televisió. Al 33 feien el festival d'havaneres de Calella Palafrugell, i la Sílvia hi actuava. Vaig passar una bona estona abans d'anar a dormir.



divendres, 20 d’agost del 2010

Va de "la roja" (dèries de l'estiu I)

Anit mentre feia una birra al Ca Maria, un amic em comentava que estava fart de la crisi, de sentir a tothora la paraula crisi i que ja estava bé, jo li vaig contestar i de "la roja què?" Els dos vam riure donant-nos la raó.

Des de la Vila de Gràcia estant m'havia passat bastant desapercebut allò del mundial, tret d'haver de deixar de veure els informatius a la TV no m'havia suposat cap més sotrac. Al barri es vivia amb certa normalitat, quan hi havia partit els bars amb grupets gent que després marxaven contentes cap a casa per veure guanyar el seu equip i prou, però molt menys enrenou que els últims partits del Barça.
La nit que "la roja" (qui es va inventar aquest nom?), va guanyar el mundial jo estava fent-me una cerveseta a la plaça de la virreina i va passar algun cotxe solitari pitant i animant-nos a compartir l'alegria. Em van fer llàstima del ridícul que feien celebrant la victòria d'un equip de futbol que en teoria ens era propi però a la gent que estàvem passant la fresca a la plaça tant ens hi feia.

Tinc amics que tot i ser nacionalistes diuen que s'alegren quan la selecció guanya ja que també hi juguen futbolistes "nostres", seria com dir que Espanya no és un país, és una selecció. En canvi, d'altres diuen que els és indiferent el que faça "la roja", que és futbol i això no va amb ells. Jo per la meua banda tot i que intente mantindre'm al marge dels aquelarres aquests dels mundials, eurocopes i de més, sempre que juga "la roja" vaig amb l'equip rival, i no per un fet antiespanyolista, sinó perquè crec que no ens convé( ja de per si no tindre una selecció nacional pròpia que jugue un mundial, quina seria un altre debat), que cap selecció espanyola, però sobretot la de futbol tinga triomfs. Sempre he dit que la victòria del mundial significaria més espanyolisme a casa nostra ( i aquí potser si que podem fer una distinció entre el PV i CAT, ens centrarem al PV), i és que el sentiment d'identitat és tan feble al PV que qualsevol factor extern ens fa ser una mica menys valencians, som com aquella obra d'art o lloc que tenen el seu entorn i les visites especialment restringit per no fer-les malbé. Pense que els esports tenen tant de poder que les masses poden canviar el seu pensament o modelar-lo molt fàcilment si l'equip al qual s'adscriuen aposta políticament per una opció o altra, posem per cas la selecció sud-africana desprès de l'apartheid o el València CF amb el blaverisme.

De l'illa que és Gràcia vaig vindre directament al meu poble i recorde la impressió que em va fer veure molts balcons decorats amb una estanquera ( o diverses, ai), i és que mai en la meva vida havia vist alguna cosa així a Oliva on l'esmentada bandera només la pots veurea al balcó de l'ajuntament. És clar que en aquestes dates Oliva s'omple de de turistes mesetaris, però no crec que això siga excusa. Doncs bé, després de tants anys alegrant-me quan al mundial es jugaven els quarts de final, aquest per fi he pogut comprovar els meus temors. I crec que no anava desencaminat del tot. He agut d'aguantar durant dos mesos passejar-me per la platja rodejat de banderes estrangeres, però que no només onejaven als apartaments dels turistes ( els carrers on es concentren  més turistes semblen vertaderament "territorio nacional"), sinó que en molts balcons dels aborígens, samarretes vermelles ( i no com la de l'Ovidi) a tot arreu, xiquets i adolescents valencians sentint-se, segurament com mai, summament identificats amb el projecte d'Espanya i amb aquesta gent que ens visita als estius i que parlen una llengua diferent a la nostra.

S'acaba l'estiu i prompte tornaré nord enllà on diuen que la gent és rica i culta i noble i tot això, i després de tot pense que què li hem de fer, si ens ha tocat nàixer en aquest bocí de món que alguns li diem País Valencià. Només espere els xiquets i adolescents després d'haver participat en aquesta catarsi espanyola tinguen el suficient criteri per triar l'opció valenciana a l'hora d'adsciure's nacionalment. Que la Gossa Sorda ens pille confessats.

dijous, 19 d’agost del 2010

A mode introductori

Ja feia temps que em rondava pel cap obrir un blog. Però sempre m'ho ha impedit una certa por a quedar malament, a no tenir un estil acurat, a no saber expressar les coses tan bé com se suposa que ho hauria de fer un filòleg (la formació de filòleg en certa manera m'ha allunyat del fet d'escriure, per aquella por a l'examen exhaustiu del text) i per què no dir-ho la por a passar inadvertit. Per tant una por a ser llegit però també a no ser-ho.


Han estat moltes les voltes que m'he vist temptat a posar-ne en marxa un, sí, i després de l'avorriment d'un estiu sencer al poble i nits en vetlla sense poder dormir he creat i oblidat dintre dels meus pensaments un munt de posts que haguessen pogut anar confeccionant un blog bastant tupit.... i em sap greu oblidar totes aquestes reflexions que sembla que se t'escapen del cap a mesura que les vas parint. Així que ja era hora.


I avui un dia mig plujós de finals d'agost al caliu del monitor del meu netbook, obric aquest lloc, on espere de manera regular (si la gossera m'ho permet) abocar paraules sobre qualsevol tema que m'interesse, vivències personals, literatura, cinema, música, política.... supose que a poc a poc aniré definint la línia, canviaré el disseny, afegiré enllaços, gadgets... fins trobar-m'hi còmode. Esperem no ser massa ambiciosos.