País Valencià i independència Catalunya

                                      

Després de diverses editorials a Vilaweb dedicades l'onada independentista que viu Catalunya Vicent Partal en dedica dues, una ahir i l'altra avui, per parlar de com afectaria la independència de Catalunya al País Valencià. En la primera ens transmet el seu optimisme i avui en País Valencià i Illes. Per què sóc optimista concreta i amplia degut, diu, a les nombroses reaccions que ha produït la primera. Curiosament fa cosa d'un més Vicent Flor es pronunciava en una altra línia en l'article  València, l'endemà de la independència de Catalunya on partint duna tesi semblant arribava a unes conclusions pessimistes.

Tant Partal com Flor parteixen de la base que s'incrementaria el centralisme de l'estat i l'atac espanyolista a la nostra cultura, encara que per a un seria l'oportunitat i per a l'altre un colp letal. Però en quin dels dos sentits viraria la història del País Valencià? 

Partal puntualitza que aquesta embestida espanyolista (tant econòmica com cultural) faria reaccionar a gran part de la societat valenciana que avançaria en el mateix camí que ho ha fet la catalana en els últims anys i per això ens situa en els antecedents històrics d'emulació per part dels valencians d'allò que passa a Catalunya o de la potència de la societat civil valenciana (valencianista) o dels símptomes actuals del malestar pel centralisme espanyol en sectors de la societat valenciana tradicionalment submisos entre d'altres arguments. Veritablement quan llegeixes l'article t'engresques, però quan tracta de fer una analogia entre el que passa ara a Catalunya i el que passaria al País Valencià ens diu "no veig per què al País Valencià no podria passar igual" em venen tot un seguit de temors i una resposta contundent. Perquè el País Valencià no té una infraestructura com la de Catalunya, i quan parle d'infraestructura no em referisc a la xarxa de carreteres i ferrocarrils, que també, sinó als mitjans de comunicació. Per posar un exemple un habitant de València no pot escoltar al matí l'equivalent a un Jordi Basté o no pot veure un "Singulars" o "els matins" a Canal 9, no pot llegir un periòdic com La Vanguardia, El Periódico, L'Avui o l'Ara (hauria de tindre una redacció a València com la té a Mallorca) al País Valencià tenim tot un seguit de mitjans casposos dominats per el PP (més espanyolista que mai, com diu Partal) i alguns altres de mediocres exeptuant algunes publicacions electròniques o comarcals. Per a mi ací és on rau el problema, i em pregunte fins a quin punt l'espanyolisme, actualment personificat en el PP, i transmès des de fa dècades per aquests canals, ha calat en l'estrucrura mental dels valencians. 

Per altra banda el sociòleg Vicent Flor ens porta una mirada coincident en molts dels conversos del blaverisme o militants tercerviïstes que allunyant-se clarament de l'anticatalanisme sí que tenen un recel cap a Catalunya i el valencianisme més catalanista que té la culpa de la situació que vivim al País Valencià, ara fins i tot de la possible desfeta nacional dels valencians després d'haver-se aconseguit la independència del Principat de Catalunya. Tot i això no deixa de ser preocupants aquestes reflexions i coneixent la societat valenciana tampoc és que les puguem descartar, perquè com bé diu en un context d'una Catalunya independent tot es resituaria i de reaccions hi hauria tantes que pot ser la que passarà ni tan sols la imaginem. Jo per si de cas preferisc ser optimista.

El que queda cada dia més clar és que el procés català (el de l'autonomia espanyola de Catalunya) ha fet moure consciències i és que els valencianistes de diverses sensibilitats sembla que estan confluint més que mai en un projecte (o objectiu) comú, com s'intueix en algunes frases de l'article de Partal i com assenyalava Josep Nadal fa temps al seu bloc, o Agustí Cerdà en una entrevista recent el marc de la reivindicació cada vegada més de l'Estat Valencià aparcant de moment o per sempre la reunificació de tota la nació com sembla ser que fan els nostres germans del nord. El temps ens ho dirà.

La tranquil·litat de Salento

Fa dies que vaig fugir de la calor del carib. Després d'haver passat per la bonica i monòtona Cartagena em vaig dirigir a la primavera eterna de Medellín que casualment celebrava les seves festes. L'ambient urbà em va servir per canviar el xip de l'assossec del temps passat a la costa i carregades des piles estava a punt d'endinsar-me una altra vegada als Andes. Els últims dies del viatge els passe a Salento, un poblet que tot i no tindre una arquitectura espectacular està situat en un entorn privilegiat, a la porta del parc natural de Los Nevados. A Salento arribe quan ja és fosc i em dispose a buscar l'hostal La Floresta, que encara que no és un dels hostals més coneguts tinc referències que s'hi està bé i n'hi ha bon ambient. Només arribar conec el Simon, la Carla i el Tarik, els companys amb qui compartiré habitació  i els dies a Salento. Com que tots quatre viatgem sols de seguida fem pinya i decidim eixir a sopar junts pel poble, fem bona colla amb altres visitants i com ja és la tònica en el viatge una amistat que si no fos en aquestes característiques mai es produiria. 

Salento és un poble molt tranquil on s'hi respira una atmosfera molt agradable. Com he dit abans està situat a la porta del parc de Los Nevados i per tant al seu voltant s'hi poden fer moltes excursions. Una de les obligatòries és el Valle del Cocora. Només entrar al parc ens reben majestuoses enfilant-se cap al cel les palmes de cera, l'arbre nacional de Colòmbia, que compta amb la peculiaritat de ser l'espècie de palmera més alta i la que creix a un nivell més elevat respecte el mar. Malauradament aquests arbres es troben en perill d'extinció. Durant set hores recorrerem les sendes i camins de la vall i passarem dels prats més baixos  a endinsar-nos al bosc on ens acompanyaran nombrosos colibrís.

Una altra característica de Salento és que s'hi troba al bell mig de la zona cafetera per tant és d'obligat compliment visitar una finca on es cultive cafè. D'entre les diverses que hi ha decidim anar a la de Don Elias, un camperol que cultiva prop de 3000 arbres de cafè amb el seu fill Luís, que ens ensenyarà la plantació. Mentre passegem pels arbres Luís ens va explicant tot el procés pel qual passa el fruit fins que és torrat i preparat per enviar a les nostres llars. Realment és molt interessant estar a l'origen i la realitat des camperols que cultiven la pols negra que tant bevem a casa nostra. 

Don Elias i Luís fa vuit anys que van decidir fer un canvi i van obrir la finca als visitants alhora que canviaven la producció a ecològica, amb el temps es van adonar que els eixia més rentable vendre el cafè directament als visitants que vendre'l a comercials fet pel qual a les nits elaboren el producte que cultiven durant el dia i que vendran a l'endemà. Amb el que cobren per la visita, 5000 pesos (uns dos euros i mig), i amb el cafè que venen viuen millor que abans. I és que en la finca de Don Mauro i per extenció al poble de Salento es personifica allò que he anat comprovant en molts llocs de Colòmbia, com el turisme és un complement a l'activitat econòmica i mai el motor de l'economia i com això permet de conservar l'entorn i la forma de viure de la gent.

Em sent afortunat d'haver conegut Salento, d'haver posat cara i ànima al cafè, d'haver jugat al Tejo, un joc local d'allò més divertit o d'haver conegut els artesans de la zona, però com sempre arriba el moment de dir adéu i cadascú seguirà el seu camí, uns cap a la costa, altres cap al sud i jo, que ja quasi he esgotat el meu temps en aquest país meravellós faré via cap a Bogotà, on m'espera el vol de tornada.

Hem trobat la ciutat perduda

La ciutat perduda és l'antiga capital dels Tayrona, situada al bell mig de la "Sierra Nevada de Santa Marta" té un accés complicat, una caminata de cinc o sis dies pels actuals territoris wiwa i kogui. Amb dues noies de l'alberg decidim realitzar el llarg recorregut que ens durà a l'enigmàtica ciutat descoberta el 72 per saquejadors de tombes. Dit i fet, ens recolliran al matí i ens portaran fins a Machete Pelado, el poble on ens esperarà, Juan Carlos, el guia que ens acompanyarà durant aquests cinc dies i on coneixerem la resta del grup.

Havent dinat iniciem la ruta, motxilla amb la roba imprescindible, ampolla d'aigua que reomplirem del riu i amb molta il·lusió comencem a caminar. Després de passar per un petit bosc iniciem una ascenció d'unes dues hores sota un sol de justícia. Prompte estic xop, com si m'hagueren tirat un poal d'aigua a sobre i mentre la suor em raja per la cara pense que he pres una mala decisió, que no suportaré el trekking, però per sort vaig amb el grup capdavanter i a dalt tenim més temps per descansar que els altres. A partir d'ací tot canvia, el terreny es fa més suportable i amb unes hores més arribarem al primer campament amb la satisfació  d'haver contemplat les primeres vistes impressionants de la serra. Sopem mentre es fa fosc i anirem al llit (a l'hamaca) quan s'acaba la llum de les espelmes que hi ha a taula.

A l'endemà ens llevem a trenc d'alba, esmorzem i eixim abans que el sol escalfe. El campament està en territori camperol però ben aviat entrarem en territori wiwa i un poc més endavant al kogui. Apartir d'ací seran constants les trobades amb els indígenes que sigilosos creuen pels camins baixant de les muntanyes, carregats amb la seua motxilleta típica i rosegant fulles de coca. Aquest dia passarem pel costat d'un poblat kogui (descendents dels Tayrona) i a hora de dinar arribarem al següent campament.Tenim tota la vesprada per descansar i uns quants decidim endinsar-nos un poc pels camins fins arribar a les cases d'una família kogui. Des de la tanca que cerca les cases els demanem si podem passar a verure el seu lloc i amb gestos ens diuen que passem. Estem emocionats i els fem un munt de preguntes que responen breument i amb vergonya, amb un castellà bàsic. Estem molt agraïts i els ho fem saber, però ells continuen fent les seues tasques i només sembla que els interessa saber com de lluny és el lloc d'on venim. A boqueta de nit tenim una agradable sorpresa, un grup de xiquets kogui s'ha apropat al campament, són els fills de la família que hem visitat que vénen encuriosits amb altres amics del poble proper, els interpel·lem i  primer molt tímidament ens fugen si ens acostem a ells, però a poc a poc i amb l'ajuda d'uns dolços que agafen ràpidament perden la vergonya i acabem jugant amb ells. Ben aviat soparem i anirem a dormir que a l'endemà hem d'eixir puntuals perquè si el temps ens ho permet arribarem a Teyuna, la ciutat perduda. 

A l'endemà el temps no ens ho permet i fem l'últim tram del camí sota la pluja. Farem campament a un quilometre, una hora i mitja del nostre objectiu. A la nit fem sobretaula i Juan Carlos, excel·lent guia que ja va treballar com a ajudant en els primers intents d'obrir la ciutat al turisme,  amb la confiança de tantes hores junts ens explica la història recent de la regió. Juan Carlos completa el sou de guia amb el que trau de l'explotació dels seus camps i com a camperol no fa gaire cultivava coca, ens ho explica amb pèls i senyals, com amb les fulles de les plantes produïa la base de coca que els dissabtes al poble compraven els narcos, que no pagaven gens malament. Ens explica que va suposar l'arribada de la guerrilla i la creació dels paramilitars per part dels camperols i de com tot va acabar amb un ambient de violència, morts i desaparicions. Diu que va plorar de ràbia quan els militars van entrar al seu camp a arrancar-li la plantació i que arran del Plan Colombia la població s'havia empobrit, però amb el temps havien aconseguit canviar el cultiu de coca pel de cacau i cafè i l'ajuda de l'incipient turisme. "Ahora entendí que sin coca no hay guerrilla, no hay paramilitares, no hay violencia y aunque más pobres todos vivimos mejor" sentencia.

El quart dia finalment coronarem Teyuna, que és a sobre d'una colina a la qual s'accedeix per unes empinades escales de més de 2000 graons que semblen inacabables. Al lloc s'hi respira pau i les restes arqueològiques ens mostren l'esplendor de la cultura Tayrona, res a veure amb les barraques de fang en què viuen els seus descendents. Ens passem una bona estona recorrent els carrers que porten a les diferents terrasses totalment integrades en l'entorn. La ciutat és immensa -i encara continuen trobant-se més restes- estem sols i la gaudim tota per nosaltres. Però el temps apreta i hem de tornar al campament per dinar i marxar  ràpidament perquè no se'ns faça de nit, avui dormirem al segon campament i els xiquets kogui, que se'n recorden de nosaltres ens reben amb alegria. 

L'últim dia matinem molt, eixim pràcticament de nit, ja que en una jornada haurem de fer el camí que vam fer els dos primers dies. La jornada és llarga i dura i quan abandonem la selva per entrar en la zona camperola el sol ens espera ferm i poderós i passa a passa avancem resignats cap a la fi de la nostra aventura. Finalment tindrem la recompensa d'un bany refrescant al riu i amb un aplaudiment ens felicitem per la nostra gesta.

Hem passat uns dies intensos en què les hores caminades i viscudes en comú han teixit llaços forts entre el grup, hem viscut en primera persona la història de la regió i la forma de vida dels indígenes, però som conscients que estem davant del canvi. Encara son pocs turistes els qui fan el recorregut. Ens preguntem què tardarà en canviar tot això, el turisme acabarà amb el bell paratge que hem caminat amb tanta emoció? Hi ha senyals per l'esperança i és que les comunitats indigena i camperola tenen molt a dir en aquest procés i sembla ser que estan plenament conscienciats que el medi és la font de la seua riquesa i estan disposats a conservar-lo, considerant el turime com un complement i no com el motor de l'economia, no debades han renunciat a una oferta multimilionària d'una agència que hagués acabat amb la vida camperola i desplaçat les comunitats indígens i que hauria tancat la Sierra Nevada per al seu negoci particular canviant-la com la coneixem avui en dia.

Intensament Bogotà

A Bogotà arribe de nit. Després de passar tots els controls fronterers agafe el taxi de Carlos, que em fa caminar fins al pàrquing entre tot el batibull de cotxes que hi ha a la calçada. Ens endinsem pels carrers de la ciutat i la primera impressió que em fa és de decadència. Clots a la calçada, trànsit caòtic, carrers foscos... En una mitja hora en què li intente traure informació sense èxit de la situació política del país arribe a l'Hostal d'Alegria al barri de la Candelària. Com que sóc amic d'un amic em rep càlidament i em convida a una cervesa que no puc rebutjar i encara que tinc unes ganes terribles d'anar al llit hem quede a fer la xerrada de rigor.

A l'endemà faig la primera expedició al barri i la impressió no canvia gaire, si a la nit els bots del taxi anunciaven clots a la calçada amb la llum del dia veus com de profunds en són alguns i com també n'hi ha a la vorera. La Candelaria és el barri colonial i centre de Bogotà i hi conviuen edificis ben conservats, amb d'altres pràcticament en runes o totalment nous, façanes plenes de pintades (la gran majoria d'elles amb missatges polítics) i carrers més o menys arreglats. És un barri que sembla que haja estat rescatat de la marginalitat no fa gaire, de fet a la nit no s'aconsella eixir al carrer i al dia a partir de segons quin carrer tampoc és recomanable anar. A la Candelària també resideix el poder polític de l'estat, al voltant de la plaça Bolívar, que alhora exerceix d'eix vertebrador del barri. Allà mentre des de les escales de la catedral contemple la plaça plena d'escolars uniformats em pregunte com és possible que el palau presidecial, el congrés o el palau de justícia convisquen en aquest entorn tan poc cuidat.

Bogotà és una ciutat presa per uniformats, ja siguen policies, militars o bé seguretat privada, n'hi ha a tots els cantons, en grups grans o petits, generalment són molt joves, i s'avorreixen parlen pel mòbil, es recolzen a la paret o fan la compra mentre estan de servei. Els militars formen part del paisatge i aquests conviuen amb l'ebullició de gent que no para d'anar amunt i avall: gent amb corbata, indigents, venedors ambulants, transeünts, algun que altre turista que l'omplen de colors i de diversitat i que al cap i a la fi li donen un caràcter molt obert.
Fora del centre, als barris del nord tot canvia. Als amples carrers no hi ha forats, tot és de construcció nova i la presència policial minva. Allà em trobaré amb la Kia, fantàstica amfitriona, i amb ella i els seus amics eixirem per la zona T, una zona plena de llocs on menjar, bars de copes, centres comercials i discoteques i botigues, en definitiva un paisatge que se'm fa més familiar i que podria comparar al de les nostres ciutats.
Amb els dies entenc un poc més la ciutat, i aquella impressió inicial millora, no debades m'he quedat més temps del previst i amb els companys de l'alberg hem explorat els locals nocturns i els racons més entranyables de la ciutat. Bogotà és una ciutat de grans contrastos que t'agrada i et crea animadversió i aquesta dicotomia la reflecteixen els mateixos bogotans que sembla ser que han assumit el rol de ciutat perillosa i alhora que t'animen a coneixer-la introdueixen al seu discurs tot un seguit d'advertiments i aquesta resignació que potser té més d'imaginari que de realitat, te la transmeten constantment, però sempre amb el somriure a la cara. Amb tot els meus dies d'estar ací s'acaben i pose rumb als departaments de Boyacá i Santander pas previ a l'arribada al Carib on em retrobaré amb el Dario, un  amic brasiler que he fet a l'alberg.

Madrid convuls

Aterre a Madrid on m'espera el Joan. Després d'una bona estona per la vasta xarxa de metro arribe a l'estació acordada i fem via. Deixarem l'equipatge i anirem a buscar uns amics al centre, motiu pel qual en uns minuts refaré el llarg camí de metro que acabe de completar. Anem posant-nos al dia, de les notícies d'ací i d'allà i m'explica que hi ha tensió a la ciutat, que mai s'havien fet tantes manifestacions i que en qualsevol moment et pots trobar amb alguna. És un símptoma coincidim, si la capital de l'estat es mou, amb el focus de la premsa posat, es mourà l'estat sencer. Encara estem comentant-ho i ens trobem per un carrer qualsevol darrere de Sol una manifestació d'unes tres centes persones flanquejades per la policia que porten pancartes contra les retallades i pel que intuisc deuen ser funcionaris.

Per fi arribem al punt d'encontre . Allí em retrobaré amb la sempre agradable Erika que està acompanyada per altres colombians i entre canya i tapa em donen els últims consells i instruccions abans de la partida cap al seu país. La trobada s'allarga i acabem anant de copes, la nit passa volant i tot i el cancanci tanquem el local. Sempre m'ha impressionat la capacitat d'acollida d'aquesta ciutat, que sempre ( un dilluns) et convida a eixir pels carrers i saborejar la seua llarga nit i mentre tornem a casa em sent satisfet d'haver tornat a comprovar que a sota la crosta del nacionalisme espanyol hi ha un Madrid convuls que viu.

Al matí no em costa despertar-me tot i haver dormit unes poques hores. Estic exitat per l'aventura que comença, faig l'ultima revisió a l'equipatge i em carregue la motxilla, però avui la trobe més pesada, com si de la meua voluntat es tractés, com si no volgués marxar. I és que ací deixe un projecte que inicie amb il·lusió i pel qual les cinc setmanes que romandré fora sentiré que un trocet meu és a Barcelona.

Dalt de més amunt

Dalt de més amunt és com antigament s'anomenava al que avui en dia en diríem les golfes, la tercera planta de la casa o la cambra. En les cases de llauradors valencians si al fons hi trobàvem la pallissa i el corral  dalt de tot era l'espai reservat per guardar estris del camp, per deixar assecar carabasses o cacaus, on es penjaven els melons de tot l'any i com no on s'amuntegaven o desaven els mobles o trastos vells, que mai es llançaven per si es podien aprofitar en qualsevol altre moment. 

Aquesta expressió que tant m'agrada mai l'he escoltada fora de l'àmbit familiar dels avis paterns, família de llauradors d'aquells que han passat penúries, poc alfabetitzats però amb una gran cultura estretament lligada a la terra, d'aquella que els valencians anem perdent a poc a poc. Desconec si continua en ús, o de quines comarques és pròpia, però el que és ben cert és que fins i tot interessant-me i preguntant a coneguts no he trobat cap testimoni que l'haja escoltada abans, cosa que em fa pensar que està totalment en desús, si més no entre una part molt gran de la població, relegada a aquesta població envellida que encara viu de la terra.

De menut dinava a cals avis en eixir de l'escola i un dels racons que més em fascinava d'aquella casa era anar a dalt de més amunt. Hi pujava poc, només si hi havia algú deixant qualsevol cosa o estenent la roba al terrat o aquell dia que m'armava de valor i superava la feredat que em feia travessar aquella calma que s'hi respira a les plantes superiors de les cases de poble i m'enfilava escala amunt, disparat  fins arribar a aquella porta sempre tancada perquè no entraren ratolins a casa. Allà dalt, envoltat d'aquella flaire de cambra tancada, em podia passar hores tafanejant entre els trastos que durant anys s'hi havien acumulat fins que em tornava a armar de valor per baixar corrents aquelles dues plantes. 

Des que van morir els meus avis que no he tornat a escoltar l'expressió i tampoc he pujat a aquell espai  idealitzat que ara forma part d'una casa sense vida, però aquest racó a la xarxa que ben aviat complirà dos anys, s'ha convertit en el meu particular dalt de més amunt on, tot i que m'hi sent bé, puge furtivament de tan en tan, com si em fes por i deixe una petita andròmina per al record.

Nosaltres els valencians. 50 anys després

Hi ha qui diu que sempre parlem del mateix, que sempre en fem referència. Pot ser aquesta afirmació -normalment formulada per qui s'estimaria més que mai hagués aparegut un llibre com aquest- és un poc exagerada, però no deixa de ser curiós que 50 anys després el seu autor i en concret aquest llibre continuen del tot vigents. Joan Fuster és un autor vigent perquè ho ha demostrat amb la ploma, amb grans poemes, grans assaigs i grans estudis sobre literatura i història. Llegiu el Diccionari per a ociosos, les seues Indagacions i propostes, Les originalitats, o les seues aportacions a la Història de la literatura catalana, a partir de les quals s'enceten nous punts de vista a l'hora d'estudiar el període del XVI al XVIII.

Però avui fa 50 anys de Nosaltres els valencians, "un llibre menor" com hom ha definit ( o ell mateix?), i és que Nosaltres els valencians naix com un encàrrec i ja el mateix Fuster diu al pròleg que no és ell  qui l'hauria d'haver escrit, però naix de la necessitat històrica. Dit i fet, aquest llibre elaborat amb un gran rigor i sense dogmatismes,  al més pur estil de Montagne, durant 50 anys ha estat colpint les consciències d'aquells que se l'han llegit i despertant les ires d'aquells que no ho han fet. És un llibre escrit als 60, i que avui en dia ningú dubta que es pot completar i revisar, segurament Fuster ara no hauria fet el mateix Nosaltres, però no tinc cap mena de dubte que encara avui és un llibre de lectura imprescindible per a qualsevol valencià i per extensió balear i català.

Avui fa 50 anys de Nosaltres els valencians, i si no calcule malament uns 15 o 16 des que el vaig llegir per primera vegada. Tot i que jo ja coneixia el llibre i des de més petit la qüestió nacional ja era un debat freqüent a l'escola i l'institut, recorde com se'm va obrir tot un món. Què collons era allò que m'explicava! Quina descoberta! Per fi algú em deia les coses clares em donava una resposta digna i m'aclaria el cacau mental al respecte. Si per mi, que havia estudiat sempre en català, en aquella inscipient escola valenciana dels 80 on tants i tants mestres ens havien transmès l'estima per la llengua i el País em va suposar un abans i un després, què va suposar per a tota una generació educada sota el franquisme? Supose que tant que el règim en va prohibir la publicació en castellà.

Abans he parlat de Fuster des de tres punts de vista. Deixar de banda el Fuster polític no ha estat un descuit, pense que en primer lloc hem de reconèixer el Fuster escriptor, aquell homenot "amb cara de pomes agres" que des de la seua Sueca natal va ser tan universal. A més amés tenim la dimensió social  i política que va exercir amb dignitat i potser sense pretendre-ho amb altres llibres i diversos escrits a la premsa i, sobretot, amb aquest llibre, ni molt menys menor si tenim en compte tot el que ha significat. De fet parlar del Nosaltres els valencians avui, és de parlar d'un llibre més que conegut, però sospite que moltes voltes no llegit. Per això en el meu petit homenatge a l'efemèride no he volgut parlar del contingut. Us convide a llegir-lo.

Quedem com amics?

Demanen als oients del programa de ràdio que escolte que truquen per explicar quines són les excuses que els han posat quan els han deixat. Hem fa gràcia i pare l'orella: Necessito trobar-me a mi mateixa, un altre diu que després de nou anys li diuen que no està preparada per portar una relació seriosa, necessito estar amb altres però tu seràs la principal, estic feta un embolic, no puc més no t'aguanto... Entre aquestes i moltes altres no han faltat les típiques et vull com a amic, no ets tu sóc jo o el ets massa bo per a mi. Xica!

La perillositat d'aquestes excuses és que alguna vegada l'altre (o altra) ho pot agafar literalment i no com a mer formalisme. Quantes vegades hem sentit (fins i tot de nosaltres mateixos) és que ja no sabia com dir-li-ho. I tot per no dir clar què passa que normalment són 3 motius: No et vull, m'he enamorat d'un altre/a o et vull massa pel poc (o res) que tu em vols . Aquesta darrera potser és la més sincera i valenta i potser per això la menys freqüent.

M'adone que m'he quedat encantat pegant-li voltes al nano i  ja estic pensant en la cita posterior a la ruptura en la qual ara sí que queden clares (o més clares) les coses perquè passat un temps i tots dos han pogut reflexionar un poc més en fred. Així un polvo de comiat, la verificació que el que més temies és així, ja t'has enterat que està amb un altre/a i et quedes a gust dient-li com de cabró/puta n'és... són possibilitats més que reals. 

D'ací eixiràs més tranquil o més tocat qui sap què pot passar, però unes anècdotes innocents uns comentaris que l'altra persona creu sense importància poden enfonsar a qualsevol, sobretot quant te n'adones de com d'enganyat has estat i de com en un tres i no res ha desmuntat tot allò que éreu. La decepció és un sentiment molt lleig. No parlem d'aquells que ho volen tot amistat, una mica de sexe i distància i que maregen l'altra persona fins a límits impensables.

Sobre les relacions amoroses i el final d'aquestes hi ha molta literatura (a la qual es deuen?) i és un tema sempre recurrent, com feien a la ràdio. La novetat d'avui en dia és que continuen ben vius els postulats dels trobadors a través del romanticisme en una època de canvis (socials) veloços i això sobre tot ha deixat descol·locada a molta gent que no sap com estimar i tot plegat deixa un munt d'anècdotes com ens expliquen Lucrècia de Borja o Femina solteris als seus blocs.

Uns més còmodes, altres més romàntics, uns més oportunistes, altres més pragmàtics tothom busca la felicitat i en aquesta recerca sempre hi ha qui vol més i que no s'aturarà mai fins que crega veure materialitzada aquella idea (literària?) preconcebuda. Mentrestant sempre hi haurà danys col·laterals.

Foto: Yersinia

L'Ovidi i jo

El primer record de la música de l'Ovidi és al cotxe amb els meus pares i el meu germà camí d'algun lloc tots cantant "mon pare em diu foll en comptes de fill" i rient amb allò del pet que se li tornava mut. Vaig tindre la sort de trobar el  K7 de l'Un entre tants regirant la música de joventut del meu pare, que com a molts altres allò de la transició ja els estava bé i havien deixat un poc oblidades aquelles cintes no només de l'Ovidi sinó de Raimon, Al Tall i algun altre. Tot i això amb l'arribada de l'escola en valencià i amb l'impuls de tots aquells mestres valents que ens posaven cançons dels nostres músics se'n tornà a parlar a casa, i amb l'accés a aquella caixa de llauna vaig poder escoltar un munt de música que als finals dels 80 i principis dels 90 al País Valencià era pràcticament impossible d'escoltar a través de canals oficials. D'entre totes em va impactar aquella caratula del K7 amb l'Ovidi traient fum pel nas.

A l'escola vam tindre notícia de la seua mort i la Mari Carme, aquella gran mestra que ens va transmetre amb tanta passió l'estima per la llengua i pel País ens va explicar qui era abans de posar-nos el vídeo de l'homenatge a Alcoi que els amics de professió li van retre. Al final eixia un Ovidi Montllor, prim poqueta cosa i amb un filet de veu tremolosa, i tos ens ho miràvem sense saber massa bé què significava.

L'arribada a la universitat va ser temps de redescobrir cançons per tocar-les amb els companys. Més tard amb el Napster i l'e-mule va suposar l'accès a tota la discografia i part de la filmografia i aquí vaig descobrir tot un món ple de preciositats que encara avui m'esborronen.

Avui l'Ovidi faria 70 anys i amb això s'han produit algunes iniciatives, com puga ser el hashtag #70anysovidi, que ja és TT. És curiós com alguna gent de la meua generació hem arribat a interioritzar tant l'estima cap a un personatge que no vam conèixer i  que cap de nosalres haurà vist en concert. És clar que el model d'Ovidi que ens ha arribat és molt atractiu per a un país sense quasi referetns i el d'aquell artista compromés fins al final, amic dels seus amics, actor, músic autodidacta, perfeccionista en la seua faena és molt atractiu. Però més enllà del personatge,  quanta gent coneix realment la seua obra? Pense que més enllà de la imatge mítica d'aquest Ovidi (l'Ovidi) estimat per tothom hi ha una gran obra per conèixer, per endinsar-se en ella i anar descobrint vertaderes joies. Us sorprendrà.