29 de setembre. Vaga?

Convoque una reunió amb mi mateix on l’angelet em convenç que hi ha motius més que suficients per fer vaga i el dimoniet es despenja dient que a ell el que li demana el cos és protestar contra tot plegat: Zapatero, Camps, Alarte, Rus, el Banc Mundial, els especuladors borsaris, els treballadors desclassats, els empresaris explotadors, l’esquerra il·lusòria...

Comence citant l'article de Xavier Aliaga, que us recomane, perquè crec que explica bastant bé l'estranyesa d'aquesta vaga, i la sensació que tenim tots a l'hora de decidir si secundem la convocatòria o no. En primer lloc diré que no tenia pensat fer-la, simplement perquè estic fart. Estic fart dels sindicats grocs, de la classe política, de fer vagues per no aconseguir res i de tot plegat, tan fart que fa temps que a poc a poc vaig caient en el desànim. I ara per què hauria de seguir les indicacions dels sindicats majoritaris, quests que ho signen tot, que reben tants diners de l'estat, que fa temps que han perdut tota autoritat moral. Després de totes les mesures adoptades pel govern del PsoE, que tot siga dit han estat imposades pels organismes que ens han portat a aquesta situació, sembla ser que finalment han hagut de convocar una vaga per tal de justificar-se davant els seus afiliats i no acabar de perdre la seva credibilitat. Amb aquesta actitud han provocat que la gent que farà la vaga la farà sense ganes i que hi haja molta gent, que no la faran per falta de motivació i per la desmobilització provocada durant anys per aquests sindicats.

Sobta veure als mitjans com els dos principals sindicats monopolitzen les informacions -tot siga dit amb una unanimitat que espanta en quant a la crítica. Estan rebent per tots els costats-  i no s'ha sentit parlar d'altres sindicats ni organitzacions. Doncs bé, dissabte apareixia la notícia que un grup de gent havia ocupat l'antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya. Aquesta organització, Moviment del 25, pel que es veu és fruit d'assemblees realitzades per gent vinguda dels moviments socials i del sindicalisme, nascuda de la necessitat, han fet una acció que per mi té molta més força i dignitat, no cal dir-ho, que la vaga general. Crec sincerament que aquest hauria de ser el camí -sense deixar de banda la lluita més clàssica- en el nou marc que s'enceta amb la crisi, accions contundents que denuncien les misèries del capitalisme.

Pel que he dit més amunt entenc que hi haja gent que no faça vaga, ja que aquesta vaga no solucionarà res inclús vaticine un fracàs, però si no la fem fins on arribaran amb les reformes incitades pels grans poders econòmics? Jo la faré a la carta, junt als sindicats de classe i els moviments socials per cagar-me amb CCOOUGT, l'FMI, el Banc Mundial, per reclamar un marc laboral diferent a l'espanyol, per reclamar un món millor per canviar el sistema... aquest sistema capitalista que ni tan sols serveix per als Estats Units.

Illa de Xàtiva

Avui he vist el documental Illa de Xàtiva, que a través de l'opinió de diversos personatges de pes de la Costera tracta de fer una anàlisi d'allò que són i hagués pogut ser el concepte de les comarques centrals valencianes, amb el seu fonament històric, econòmic i polític. Com tantes coses, dic, quasi tot al País Valencià, parla d'allò que hauria pogut ser i no ha estat. Si bé escoltarem veus una mica pessimistes en quant a la consolidació del projecte com a realitat, jo crec que el concepte, almenys geogràfic, està present en molta gent, per la meua banda des de menut l'he viscut amb normalitat.

Si que coincidisc en pensar que el pes de l'oficialitat té molta força, fins i tot amb la gent amb consciència de país. La divisió provincial i el nom Comunidad Valenciana, per exemple, són gairebé omnipresents, i dic, fins i tot en gent amb consciència de país.

No opine més mireu-lo vosaltres mateixos.

Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià from Terradelfoc on Vimeo.

Setembre

Sóc una persona bastant eclèctica, i tot i que amb una inclinació clara envers alguna ideologia i determinats plaers, normalment em reserve el dret al dubte o a no quedar-me només amb un aspecte de l'ampli ventall de gustos que ens ofereix el món, per això tinc molt poques coses preferides. Però si n'hi ha alguna que puc afirmar amb tota seguretat que preferisc és un mes. D'entre els dotze mesos de l'any, el setembre és el que més m'agrada sense cap mena de dubte. Des de menut, l'arribada del setembre m'ha produït diverses sensacions, tot i que simbolitzava la fi de l'estiu i el retorn a l'escola i anunciava el fastigós hivern, amb el setembre m'envaïa un benestar que no sabia explicar, però que any rere any s'ha repetit. M'agrada sentir el setembre, sí, el setembre el sent i si t'atures a escoltar-lo, si te'l mires amb atenció pots descobrir moltíssimes coses que només les trobaràs durant aquestes setmanes a l'any.

M'agrada el vent de setembre, aquest vent fresquet que es barreja amb la calor. És increïble la textura d'aquest vent, és un vent que gairebé pots tocar, agafar, que viatja diferenciat de l'ambient encara càlid de l'estiu, m'agrada deixar-lo recórrer la meua pell, que entre per les mànegues de la samarreta o pels camals dels pantalons curts em fa sentir lliure en contacte amb la natura que m'acarona. Setembre també té una olor especial, pots saber quan comença per l'olor que ens porta el vent, fa una olor a verd, a humit, per a mi una olor fresca carregada de vida, de renàixer, com que ha acabat la xafogor de l'estiu les plantes respiren alleugerides i agraeixen la baixada de temperatures, com l'agraïsc jo dormint tapat amb el llençol, i amb aquest fet canvien l'olor de l'ambient. Setembre és molt variat i aquests espasmes que fa l'estiu lluitant per no morir se m'entoixen preciosos: ara fa molta calor, ara fa més fresca, ara fa un dia solejat, ara fa un dia nuvolat, com avui, amb núvols negres i plens d'aigua que deixen caure a estones, i que ara que gire el cap i els veig confondre's entre les antenes i els edificis de Barcelona em semblen un perfecte exponent de bellesa.

Des d'ací moltes d'aquestes percepcions es dilueixen i no les puc viure amb tanta intensitat com a Oliva, des d'on de casa estant puc apreciar dia a dia els canvis de la mar, la Mediterrània es va enfosquint i agafa uns colors turqueses, atzurs, verdosos.... A Oliva les típiques tempestes d'aquest mes es converteixen en un agradable espectacle, i és que assegut a la terrassa de la caseta et pots fondre amb el soroll de la pluja mentre et mulles un poc la cara pels esquitxos d'aquesta. Després de ploure la platja s'omple de gent, de parelles agafades de la mà, de famílies amb els xiquets o passejant el gos. De menut esperava ansiós per eixir a passejar per la voreta de la mar havent plogut o anar a fer caragols amb dessuadora i pantalons curts.

Setembre és un mes iniciàtic, de posar-te en marxa després de les vacances. Per la professió que he triat els anys els mesure en cursos, per tant amb l'inici del curs arriben els propòsits per a l'any, el retrobament amb amics i companys que no he vist durant temps, el retrobament amb Barcelona, en definitiva és un mes on en certa manera reprenc la vida. No debades jo vaig nàixer a Setembre.