Ens tanquen el Casal. La crisi també ha arribat a les entitats culturals i com una gran empresa Acció Cultural del País Valencià també l'aprofita per prendre decisions que no tenen en compte el factor humà i que potser sense aquesta conjuntura no s'atreviria a prendre. Durant les vacances de Nadal hem estat plegant, i una de les frases més repetides ha estat "quina llàstima", hem recordat anècdotes, m'he retrobat amb gent estimada de la primera època i tot això m'ha fet adonar-me del valor sentimental d'aquest espai que hem intentat omplir de contingut durant els darrers anys.
Han passat més de deu anys des que un dia em van convidar a unir-me a aquell grup de joves inquiets que es reunien en una cotxera per debatre sobre la necessitat de crear una eina per canviar les coses des d'un punt de vista valencianista i de progrés, per fer política (cultura) al marge dels partits, per incidir en la nostra societat. De tot allò va nàixer el Bloc de Progrés Jaume I d'Oliva i amb més il·lusió que recursos ens vam fer el nostre lloc a una ciutat amb mentalitat de poblet governada llavors pel PP.
Amb el temps va arribar el casal i amb el projecte en ment noves il·lusions. Encetarem la campanya 100= casal per tal d'arribar als cent socis que ens exigia Acció, les reunions amb l'Eliseu Climet i Toni Gisbert, la recerca del local adequat, les reformes, el mobiliari...
Amb el Casal ens vam fer grans, havíem aconseguit una fita i al principi semblava que se'ns quedava una mica gran, així i tot ens vam anar fent al local i a poc a poc el vam omplir de vida. Amb el temps les desavinències personals i polítiques han pogut amb alguns de nosaltres, d'altres s'han desvincular a poc a poc, també ha vingut gent nova, i tot això en deu anys durant els quals hem passat moments difícils fins al punt de durant algun temps haver tirat endavant només amb tres persones i molta tossuderia. Amb tot hem tingut grans èxits i és que fent una ullada cap enrere són un munt les conferències, debats, festes, concerts, exposicions,sopars, viatges, correllengües que hem realitzat i amb aquests molta la gent que hem mobilitzat. Jo em sent satisfet de tot això i estic ben segur que hem complit part dels objectius que ens vam proposar fins al punt que hi ha qui diu que vam jugar un paper important a l'hora de propiciar el canvi del govern local.
Amb el Casal ens vam fer grans, havíem aconseguit una fita i al principi semblava que se'ns quedava una mica gran, així i tot ens vam anar fent al local i a poc a poc el vam omplir de vida. Amb el temps les desavinències personals i polítiques han pogut amb alguns de nosaltres, d'altres s'han desvincular a poc a poc, també ha vingut gent nova, i tot això en deu anys durant els quals hem passat moments difícils fins al punt de durant algun temps haver tirat endavant només amb tres persones i molta tossuderia. Amb tot hem tingut grans èxits i és que fent una ullada cap enrere són un munt les conferències, debats, festes, concerts, exposicions,sopars, viatges, correllengües que hem realitzat i amb aquests molta la gent que hem mobilitzat. Jo em sent satisfet de tot això i estic ben segur que hem complit part dels objectius que ens vam proposar fins al punt que hi ha qui diu que vam jugar un paper important a l'hora de propiciar el canvi del govern local.
Quan imaginàvem el casal jo encara era menor d'edat, i tenia una idea que és la que sempre he intentat portar endavant com a membre de la junta: el casal era de qui se'l volgués apropiar, no era nostre, era de tothom, i ningú podrà dir que li hem tancat la porta. Ara però des de València ens la tanquen a tots i ni tan sols ens han donat les gràcies. Han cregut que era el moment de tancar, en canvi nosaltres creiem que era el moment de donar una empenta, ja que per fi al cap de tant de temps teníem un grup humà més jove que podien fer el relleu i que al voltant del casal podien crear moviment. S'acaba allò que un dia vam somiar, un espai des d'on dinamitzar la vida cultural de la ciutat, un lloc on puguem somiar una societat millor i on els joves amb inquietuds tinguen un referent clar on dur-les a terme, que sàpiguen on acudir si volen lluitar pel seu poble i país. Esperem que siguen el suficientment bojos com vam ser nosaltres ja fa temps per construir el seu propi lloc.
