Vincles

 

Vaig caminant pels corredors de l'institut, entre classe i classe, de sobte se'm posa algú al davant. És el Buba! Em mira amb els ulls oberts de bat a bat i amb un somriure sincer. Em dona la mà. El salude i li pregunte com porta el català, em diu que bé,  però la tonalitat de la resposta el delata. M'ha entés, ha millorat. La setmana següent em trobe amb la Fatumata, la trobe guapíssima, major, i amb un posat segur, ens quedem mirant-nos i m'abraça, m'emocione. M'allunye i la sent parlar català, no ha fallat a les expectatives.

La Fatumata i el Buba són dos nois de Gàmbia que vaig tindre fa dos cursos a l'institut que enguany torne a treballar, feia més d'un any que no els veia i un cop començat el curs encara he tardat uns mesos a trobar-me'ls . Durant aquest any i escaig m'he enrecordat d'ells i dels seus companys de l'aula d'acollida, però sobretot d'ells per la dificultat que se'ls presentava: van arribar amb el curs començat i sense parlar cap llengua llatina.

Aquell any vam establir una relació molt intensa entre els alumnes de l'aula d'acollida, allà cadascú venia d'un lloc i tothom tenia un nexe en comú, aprendre una llengua per comunicar-se en aquell país que ara els acollia i fer-se un lloc si més no en l'institut que els havia tocat estudiar. El lloc transcorria entre l'aula, un racó del pati i la biblioteca i els seus referents els companys i els professors que els teníem.

Ara que me'ls trobe al cap del temps veig que tot i la dificultat d'aterrar a un lloc desconegut, -algunes vegades hostil - i intentar sobreviure, els meus nois ho han fet i avancen somrients, i aquesta setmana m'han fet un gran regal. La seua gratitud.

De camí a casa gaudisc de la sensació agradable que se m'ha quedat al cos i pense en els oportunistes irresponsables que ara que venen eleccions fan demagògia amb el tema de la immigració i em pregunte que hauria estat dels meus xiquets, nous catalans, si aquesta gent hagués governat.