La Fatumata i el Buba són dos nois de Gàmbia que vaig tindre fa dos cursos a l'institut que enguany torne a treballar, feia més d'un any que no els veia i un cop començat el curs encara he tardat uns mesos a trobar-me'ls . Durant aquest any i escaig m'he enrecordat d'ells i dels seus companys de l'aula d'acollida, però sobretot d'ells per la dificultat que se'ls presentava: van arribar amb el curs començat i sense parlar cap llengua llatina.
Aquell any vam establir una relació molt intensa entre els alumnes de l'aula d'acollida, allà cadascú venia d'un lloc i tothom tenia un nexe en comú, aprendre una llengua per comunicar-se en aquell país que ara els acollia i fer-se un lloc si més no en l'institut que els havia tocat estudiar. El lloc transcorria entre l'aula, un racó del pati i la biblioteca i els seus referents els companys i els professors que els teníem.
Ara que me'ls trobe al cap del temps veig que tot i la dificultat d'aterrar a un lloc desconegut, -algunes vegades hostil - i intentar sobreviure, els meus nois ho han fet i avancen somrients, i aquesta setmana m'han fet un gran regal. La seua gratitud.
De camí a casa gaudisc de la sensació agradable que se m'ha quedat al cos i pense en els oportunistes irresponsables que ara que venen eleccions fan demagògia amb el tema de la immigració i em pregunte que hauria estat dels meus xiquets, nous catalans, si aquesta gent hagués governat.
I al final tot és més senzill del que volen fer creure'ns.
ResponEliminaEstimat Antoni;
ResponEliminaEl blog aquest que as parlart "vincles" m'ha fet recordar un professor de València que hi vaig tindre en L'Institut quan estava cursant diversificació, (si jo era un apartat deixos per tal de finalitzar els estudis mínims de l´eso) Aquest professor fou qui em va motivar moltíssim i al igual que altres professors feren que creguera amb mi mateix. Va ser la veritat algo molt especial, llastima que ara se parle tant mal d'aquestes classes.
Vinc a dir per que aquest jove que anava cobrint baixe's per tot arreu dels països catalans ens digué quant ens acomiadarem molt commovedor que érem potencialment lliures i que per molt que no volguérem tal volta les nostres vides no ens tornaríem a creuar, vaig pensar que era molt negatiu aixo ja que el consideràvem "col.lega" faríem per retrobar-mos, però amb divuit-anys... ja veus pensàvem que ho sabíem tot.....!!
Vinga cuidat molt i per moltes mes satisfaccions d'aquestes que de segur que t'aportaran molta felicitat!!
V-Mateu