Dalt de més amunt

Dalt de més amunt és com antigament s'anomenava al que avui en dia en diríem les golfes, la tercera planta de la casa o la cambra. En les cases de llauradors valencians si al fons hi trobàvem la pallissa i el corral  dalt de tot era l'espai reservat per guardar estris del camp, per deixar assecar carabasses o cacaus, on es penjaven els melons de tot l'any i com no on s'amuntegaven o desaven els mobles o trastos vells, que mai es llançaven per si es podien aprofitar en qualsevol altre moment. 

Aquesta expressió que tant m'agrada mai l'he escoltada fora de l'àmbit familiar dels avis paterns, família de llauradors d'aquells que han passat penúries, poc alfabetitzats però amb una gran cultura estretament lligada a la terra, d'aquella que els valencians anem perdent a poc a poc. Desconec si continua en ús, o de quines comarques és pròpia, però el que és ben cert és que fins i tot interessant-me i preguntant a coneguts no he trobat cap testimoni que l'haja escoltada abans, cosa que em fa pensar que està totalment en desús, si més no entre una part molt gran de la població, relegada a aquesta població envellida que encara viu de la terra.

De menut dinava a cals avis en eixir de l'escola i un dels racons que més em fascinava d'aquella casa era anar a dalt de més amunt. Hi pujava poc, només si hi havia algú deixant qualsevol cosa o estenent la roba al terrat o aquell dia que m'armava de valor i superava la feredat que em feia travessar aquella calma que s'hi respira a les plantes superiors de les cases de poble i m'enfilava escala amunt, disparat  fins arribar a aquella porta sempre tancada perquè no entraren ratolins a casa. Allà dalt, envoltat d'aquella flaire de cambra tancada, em podia passar hores tafanejant entre els trastos que durant anys s'hi havien acumulat fins que em tornava a armar de valor per baixar corrents aquelles dues plantes. 

Des que van morir els meus avis que no he tornat a escoltar l'expressió i tampoc he pujat a aquell espai  idealitzat que ara forma part d'una casa sense vida, però aquest racó a la xarxa que ben aviat complirà dos anys, s'ha convertit en el meu particular dalt de més amunt on, tot i que m'hi sent bé, puge furtivament de tan en tan, com si em fes por i deixe una petita andròmina per al record.