Madrid convuls

Aterre a Madrid on m'espera el Joan. Després d'una bona estona per la vasta xarxa de metro arribe a l'estació acordada i fem via. Deixarem l'equipatge i anirem a buscar uns amics al centre, motiu pel qual en uns minuts refaré el llarg camí de metro que acabe de completar. Anem posant-nos al dia, de les notícies d'ací i d'allà i m'explica que hi ha tensió a la ciutat, que mai s'havien fet tantes manifestacions i que en qualsevol moment et pots trobar amb alguna. És un símptoma coincidim, si la capital de l'estat es mou, amb el focus de la premsa posat, es mourà l'estat sencer. Encara estem comentant-ho i ens trobem per un carrer qualsevol darrere de Sol una manifestació d'unes tres centes persones flanquejades per la policia que porten pancartes contra les retallades i pel que intuisc deuen ser funcionaris.

Per fi arribem al punt d'encontre . Allí em retrobaré amb la sempre agradable Erika que està acompanyada per altres colombians i entre canya i tapa em donen els últims consells i instruccions abans de la partida cap al seu país. La trobada s'allarga i acabem anant de copes, la nit passa volant i tot i el cancanci tanquem el local. Sempre m'ha impressionat la capacitat d'acollida d'aquesta ciutat, que sempre ( un dilluns) et convida a eixir pels carrers i saborejar la seua llarga nit i mentre tornem a casa em sent satisfet d'haver tornat a comprovar que a sota la crosta del nacionalisme espanyol hi ha un Madrid convuls que viu.

Al matí no em costa despertar-me tot i haver dormit unes poques hores. Estic exitat per l'aventura que comença, faig l'ultima revisió a l'equipatge i em carregue la motxilla, però avui la trobe més pesada, com si de la meua voluntat es tractés, com si no volgués marxar. I és que ací deixe un projecte que inicie amb il·lusió i pel qual les cinc setmanes que romandré fora sentiré que un trocet meu és a Barcelona.