Intensament Bogotà

A Bogotà arribe de nit. Després de passar tots els controls fronterers agafe el taxi de Carlos, que em fa caminar fins al pàrquing entre tot el batibull de cotxes que hi ha a la calçada. Ens endinsem pels carrers de la ciutat i la primera impressió que em fa és de decadència. Clots a la calçada, trànsit caòtic, carrers foscos... En una mitja hora en què li intente traure informació sense èxit de la situació política del país arribe a l'Hostal d'Alegria al barri de la Candelària. Com que sóc amic d'un amic em rep càlidament i em convida a una cervesa que no puc rebutjar i encara que tinc unes ganes terribles d'anar al llit hem quede a fer la xerrada de rigor.

A l'endemà faig la primera expedició al barri i la impressió no canvia gaire, si a la nit els bots del taxi anunciaven clots a la calçada amb la llum del dia veus com de profunds en són alguns i com també n'hi ha a la vorera. La Candelaria és el barri colonial i centre de Bogotà i hi conviuen edificis ben conservats, amb d'altres pràcticament en runes o totalment nous, façanes plenes de pintades (la gran majoria d'elles amb missatges polítics) i carrers més o menys arreglats. És un barri que sembla que haja estat rescatat de la marginalitat no fa gaire, de fet a la nit no s'aconsella eixir al carrer i al dia a partir de segons quin carrer tampoc és recomanable anar. A la Candelària també resideix el poder polític de l'estat, al voltant de la plaça Bolívar, que alhora exerceix d'eix vertebrador del barri. Allà mentre des de les escales de la catedral contemple la plaça plena d'escolars uniformats em pregunte com és possible que el palau presidecial, el congrés o el palau de justícia convisquen en aquest entorn tan poc cuidat.

Bogotà és una ciutat presa per uniformats, ja siguen policies, militars o bé seguretat privada, n'hi ha a tots els cantons, en grups grans o petits, generalment són molt joves, i s'avorreixen parlen pel mòbil, es recolzen a la paret o fan la compra mentre estan de servei. Els militars formen part del paisatge i aquests conviuen amb l'ebullició de gent que no para d'anar amunt i avall: gent amb corbata, indigents, venedors ambulants, transeünts, algun que altre turista que l'omplen de colors i de diversitat i que al cap i a la fi li donen un caràcter molt obert.
Fora del centre, als barris del nord tot canvia. Als amples carrers no hi ha forats, tot és de construcció nova i la presència policial minva. Allà em trobaré amb la Kia, fantàstica amfitriona, i amb ella i els seus amics eixirem per la zona T, una zona plena de llocs on menjar, bars de copes, centres comercials i discoteques i botigues, en definitiva un paisatge que se'm fa més familiar i que podria comparar al de les nostres ciutats.
Amb els dies entenc un poc més la ciutat, i aquella impressió inicial millora, no debades m'he quedat més temps del previst i amb els companys de l'alberg hem explorat els locals nocturns i els racons més entranyables de la ciutat. Bogotà és una ciutat de grans contrastos que t'agrada i et crea animadversió i aquesta dicotomia la reflecteixen els mateixos bogotans que sembla ser que han assumit el rol de ciutat perillosa i alhora que t'animen a coneixer-la introdueixen al seu discurs tot un seguit d'advertiments i aquesta resignació que potser té més d'imaginari que de realitat, te la transmeten constantment, però sempre amb el somriure a la cara. Amb tot els meus dies d'estar ací s'acaben i pose rumb als departaments de Boyacá i Santander pas previ a l'arribada al Carib on em retrobaré amb el Dario, un  amic brasiler que he fet a l'alberg.