La tranquil·litat de Salento

Fa dies que vaig fugir de la calor del carib. Després d'haver passat per la bonica i monòtona Cartagena em vaig dirigir a la primavera eterna de Medellín que casualment celebrava les seves festes. L'ambient urbà em va servir per canviar el xip de l'assossec del temps passat a la costa i carregades des piles estava a punt d'endinsar-me una altra vegada als Andes. Els últims dies del viatge els passe a Salento, un poblet que tot i no tindre una arquitectura espectacular està situat en un entorn privilegiat, a la porta del parc natural de Los Nevados. A Salento arribe quan ja és fosc i em dispose a buscar l'hostal La Floresta, que encara que no és un dels hostals més coneguts tinc referències que s'hi està bé i n'hi ha bon ambient. Només arribar conec el Simon, la Carla i el Tarik, els companys amb qui compartiré habitació  i els dies a Salento. Com que tots quatre viatgem sols de seguida fem pinya i decidim eixir a sopar junts pel poble, fem bona colla amb altres visitants i com ja és la tònica en el viatge una amistat que si no fos en aquestes característiques mai es produiria. 

Salento és un poble molt tranquil on s'hi respira una atmosfera molt agradable. Com he dit abans està situat a la porta del parc de Los Nevados i per tant al seu voltant s'hi poden fer moltes excursions. Una de les obligatòries és el Valle del Cocora. Només entrar al parc ens reben majestuoses enfilant-se cap al cel les palmes de cera, l'arbre nacional de Colòmbia, que compta amb la peculiaritat de ser l'espècie de palmera més alta i la que creix a un nivell més elevat respecte el mar. Malauradament aquests arbres es troben en perill d'extinció. Durant set hores recorrerem les sendes i camins de la vall i passarem dels prats més baixos  a endinsar-nos al bosc on ens acompanyaran nombrosos colibrís.

Una altra característica de Salento és que s'hi troba al bell mig de la zona cafetera per tant és d'obligat compliment visitar una finca on es cultive cafè. D'entre les diverses que hi ha decidim anar a la de Don Elias, un camperol que cultiva prop de 3000 arbres de cafè amb el seu fill Luís, que ens ensenyarà la plantació. Mentre passegem pels arbres Luís ens va explicant tot el procés pel qual passa el fruit fins que és torrat i preparat per enviar a les nostres llars. Realment és molt interessant estar a l'origen i la realitat des camperols que cultiven la pols negra que tant bevem a casa nostra. 

Don Elias i Luís fa vuit anys que van decidir fer un canvi i van obrir la finca als visitants alhora que canviaven la producció a ecològica, amb el temps es van adonar que els eixia més rentable vendre el cafè directament als visitants que vendre'l a comercials fet pel qual a les nits elaboren el producte que cultiven durant el dia i que vendran a l'endemà. Amb el que cobren per la visita, 5000 pesos (uns dos euros i mig), i amb el cafè que venen viuen millor que abans. I és que en la finca de Don Mauro i per extenció al poble de Salento es personifica allò que he anat comprovant en molts llocs de Colòmbia, com el turisme és un complement a l'activitat econòmica i mai el motor de l'economia i com això permet de conservar l'entorn i la forma de viure de la gent.

Em sent afortunat d'haver conegut Salento, d'haver posat cara i ànima al cafè, d'haver jugat al Tejo, un joc local d'allò més divertit o d'haver conegut els artesans de la zona, però com sempre arriba el moment de dir adéu i cadascú seguirà el seu camí, uns cap a la costa, altres cap al sud i jo, que ja quasi he esgotat el meu temps en aquest país meravellós faré via cap a Bogotà, on m'espera el vol de tornada.