La tranquil·litat de Salento

Fa dies que vaig fugir de la calor del carib. Després d'haver passat per la bonica i monòtona Cartagena em vaig dirigir a la primavera eterna de Medellín que casualment celebrava les seves festes. L'ambient urbà em va servir per canviar el xip de l'assossec del temps passat a la costa i carregades des piles estava a punt d'endinsar-me una altra vegada als Andes. Els últims dies del viatge els passe a Salento, un poblet que tot i no tindre una arquitectura espectacular està situat en un entorn privilegiat, a la porta del parc natural de Los Nevados. A Salento arribe quan ja és fosc i em dispose a buscar l'hostal La Floresta, que encara que no és un dels hostals més coneguts tinc referències que s'hi està bé i n'hi ha bon ambient. Només arribar conec el Simon, la Carla i el Tarik, els companys amb qui compartiré habitació  i els dies a Salento. Com que tots quatre viatgem sols de seguida fem pinya i decidim eixir a sopar junts pel poble, fem bona colla amb altres visitants i com ja és la tònica en el viatge una amistat que si no fos en aquestes característiques mai es produiria. 

Salento és un poble molt tranquil on s'hi respira una atmosfera molt agradable. Com he dit abans està situat a la porta del parc de Los Nevados i per tant al seu voltant s'hi poden fer moltes excursions. Una de les obligatòries és el Valle del Cocora. Només entrar al parc ens reben majestuoses enfilant-se cap al cel les palmes de cera, l'arbre nacional de Colòmbia, que compta amb la peculiaritat de ser l'espècie de palmera més alta i la que creix a un nivell més elevat respecte el mar. Malauradament aquests arbres es troben en perill d'extinció. Durant set hores recorrerem les sendes i camins de la vall i passarem dels prats més baixos  a endinsar-nos al bosc on ens acompanyaran nombrosos colibrís.

Una altra característica de Salento és que s'hi troba al bell mig de la zona cafetera per tant és d'obligat compliment visitar una finca on es cultive cafè. D'entre les diverses que hi ha decidim anar a la de Don Elias, un camperol que cultiva prop de 3000 arbres de cafè amb el seu fill Luís, que ens ensenyarà la plantació. Mentre passegem pels arbres Luís ens va explicant tot el procés pel qual passa el fruit fins que és torrat i preparat per enviar a les nostres llars. Realment és molt interessant estar a l'origen i la realitat des camperols que cultiven la pols negra que tant bevem a casa nostra. 

Don Elias i Luís fa vuit anys que van decidir fer un canvi i van obrir la finca als visitants alhora que canviaven la producció a ecològica, amb el temps es van adonar que els eixia més rentable vendre el cafè directament als visitants que vendre'l a comercials fet pel qual a les nits elaboren el producte que cultiven durant el dia i que vendran a l'endemà. Amb el que cobren per la visita, 5000 pesos (uns dos euros i mig), i amb el cafè que venen viuen millor que abans. I és que en la finca de Don Mauro i per extenció al poble de Salento es personifica allò que he anat comprovant en molts llocs de Colòmbia, com el turisme és un complement a l'activitat econòmica i mai el motor de l'economia i com això permet de conservar l'entorn i la forma de viure de la gent.

Em sent afortunat d'haver conegut Salento, d'haver posat cara i ànima al cafè, d'haver jugat al Tejo, un joc local d'allò més divertit o d'haver conegut els artesans de la zona, però com sempre arriba el moment de dir adéu i cadascú seguirà el seu camí, uns cap a la costa, altres cap al sud i jo, que ja quasi he esgotat el meu temps en aquest país meravellós faré via cap a Bogotà, on m'espera el vol de tornada.

Hem trobat la ciutat perduda

La ciutat perduda és l'antiga capital dels Tayrona, situada al bell mig de la "Sierra Nevada de Santa Marta" té un accés complicat, una caminata de cinc o sis dies pels actuals territoris wiwa i kogui. Amb dues noies de l'alberg decidim realitzar el llarg recorregut que ens durà a l'enigmàtica ciutat descoberta el 72 per saquejadors de tombes. Dit i fet, ens recolliran al matí i ens portaran fins a Machete Pelado, el poble on ens esperarà, Juan Carlos, el guia que ens acompanyarà durant aquests cinc dies i on coneixerem la resta del grup.

Havent dinat iniciem la ruta, motxilla amb la roba imprescindible, ampolla d'aigua que reomplirem del riu i amb molta il·lusió comencem a caminar. Després de passar per un petit bosc iniciem una ascenció d'unes dues hores sota un sol de justícia. Prompte estic xop, com si m'hagueren tirat un poal d'aigua a sobre i mentre la suor em raja per la cara pense que he pres una mala decisió, que no suportaré el trekking, però per sort vaig amb el grup capdavanter i a dalt tenim més temps per descansar que els altres. A partir d'ací tot canvia, el terreny es fa més suportable i amb unes hores més arribarem al primer campament amb la satisfació  d'haver contemplat les primeres vistes impressionants de la serra. Sopem mentre es fa fosc i anirem al llit (a l'hamaca) quan s'acaba la llum de les espelmes que hi ha a taula.

A l'endemà ens llevem a trenc d'alba, esmorzem i eixim abans que el sol escalfe. El campament està en territori camperol però ben aviat entrarem en territori wiwa i un poc més endavant al kogui. Apartir d'ací seran constants les trobades amb els indígenes que sigilosos creuen pels camins baixant de les muntanyes, carregats amb la seua motxilleta típica i rosegant fulles de coca. Aquest dia passarem pel costat d'un poblat kogui (descendents dels Tayrona) i a hora de dinar arribarem al següent campament.Tenim tota la vesprada per descansar i uns quants decidim endinsar-nos un poc pels camins fins arribar a les cases d'una família kogui. Des de la tanca que cerca les cases els demanem si podem passar a verure el seu lloc i amb gestos ens diuen que passem. Estem emocionats i els fem un munt de preguntes que responen breument i amb vergonya, amb un castellà bàsic. Estem molt agraïts i els ho fem saber, però ells continuen fent les seues tasques i només sembla que els interessa saber com de lluny és el lloc d'on venim. A boqueta de nit tenim una agradable sorpresa, un grup de xiquets kogui s'ha apropat al campament, són els fills de la família que hem visitat que vénen encuriosits amb altres amics del poble proper, els interpel·lem i  primer molt tímidament ens fugen si ens acostem a ells, però a poc a poc i amb l'ajuda d'uns dolços que agafen ràpidament perden la vergonya i acabem jugant amb ells. Ben aviat soparem i anirem a dormir que a l'endemà hem d'eixir puntuals perquè si el temps ens ho permet arribarem a Teyuna, la ciutat perduda. 

A l'endemà el temps no ens ho permet i fem l'últim tram del camí sota la pluja. Farem campament a un quilometre, una hora i mitja del nostre objectiu. A la nit fem sobretaula i Juan Carlos, excel·lent guia que ja va treballar com a ajudant en els primers intents d'obrir la ciutat al turisme,  amb la confiança de tantes hores junts ens explica la història recent de la regió. Juan Carlos completa el sou de guia amb el que trau de l'explotació dels seus camps i com a camperol no fa gaire cultivava coca, ens ho explica amb pèls i senyals, com amb les fulles de les plantes produïa la base de coca que els dissabtes al poble compraven els narcos, que no pagaven gens malament. Ens explica que va suposar l'arribada de la guerrilla i la creació dels paramilitars per part dels camperols i de com tot va acabar amb un ambient de violència, morts i desaparicions. Diu que va plorar de ràbia quan els militars van entrar al seu camp a arrancar-li la plantació i que arran del Plan Colombia la població s'havia empobrit, però amb el temps havien aconseguit canviar el cultiu de coca pel de cacau i cafè i l'ajuda de l'incipient turisme. "Ahora entendí que sin coca no hay guerrilla, no hay paramilitares, no hay violencia y aunque más pobres todos vivimos mejor" sentencia.

El quart dia finalment coronarem Teyuna, que és a sobre d'una colina a la qual s'accedeix per unes empinades escales de més de 2000 graons que semblen inacabables. Al lloc s'hi respira pau i les restes arqueològiques ens mostren l'esplendor de la cultura Tayrona, res a veure amb les barraques de fang en què viuen els seus descendents. Ens passem una bona estona recorrent els carrers que porten a les diferents terrasses totalment integrades en l'entorn. La ciutat és immensa -i encara continuen trobant-se més restes- estem sols i la gaudim tota per nosaltres. Però el temps apreta i hem de tornar al campament per dinar i marxar  ràpidament perquè no se'ns faça de nit, avui dormirem al segon campament i els xiquets kogui, que se'n recorden de nosaltres ens reben amb alegria. 

L'últim dia matinem molt, eixim pràcticament de nit, ja que en una jornada haurem de fer el camí que vam fer els dos primers dies. La jornada és llarga i dura i quan abandonem la selva per entrar en la zona camperola el sol ens espera ferm i poderós i passa a passa avancem resignats cap a la fi de la nostra aventura. Finalment tindrem la recompensa d'un bany refrescant al riu i amb un aplaudiment ens felicitem per la nostra gesta.

Hem passat uns dies intensos en què les hores caminades i viscudes en comú han teixit llaços forts entre el grup, hem viscut en primera persona la història de la regió i la forma de vida dels indígenes, però som conscients que estem davant del canvi. Encara son pocs turistes els qui fan el recorregut. Ens preguntem què tardarà en canviar tot això, el turisme acabarà amb el bell paratge que hem caminat amb tanta emoció? Hi ha senyals per l'esperança i és que les comunitats indigena i camperola tenen molt a dir en aquest procés i sembla ser que estan plenament conscienciats que el medi és la font de la seua riquesa i estan disposats a conservar-lo, considerant el turime com un complement i no com el motor de l'economia, no debades han renunciat a una oferta multimilionària d'una agència que hagués acabat amb la vida camperola i desplaçat les comunitats indígens i que hauria tancat la Sierra Nevada per al seu negoci particular canviant-la com la coneixem avui en dia.

Intensament Bogotà

A Bogotà arribe de nit. Després de passar tots els controls fronterers agafe el taxi de Carlos, que em fa caminar fins al pàrquing entre tot el batibull de cotxes que hi ha a la calçada. Ens endinsem pels carrers de la ciutat i la primera impressió que em fa és de decadència. Clots a la calçada, trànsit caòtic, carrers foscos... En una mitja hora en què li intente traure informació sense èxit de la situació política del país arribe a l'Hostal d'Alegria al barri de la Candelària. Com que sóc amic d'un amic em rep càlidament i em convida a una cervesa que no puc rebutjar i encara que tinc unes ganes terribles d'anar al llit hem quede a fer la xerrada de rigor.

A l'endemà faig la primera expedició al barri i la impressió no canvia gaire, si a la nit els bots del taxi anunciaven clots a la calçada amb la llum del dia veus com de profunds en són alguns i com també n'hi ha a la vorera. La Candelaria és el barri colonial i centre de Bogotà i hi conviuen edificis ben conservats, amb d'altres pràcticament en runes o totalment nous, façanes plenes de pintades (la gran majoria d'elles amb missatges polítics) i carrers més o menys arreglats. És un barri que sembla que haja estat rescatat de la marginalitat no fa gaire, de fet a la nit no s'aconsella eixir al carrer i al dia a partir de segons quin carrer tampoc és recomanable anar. A la Candelària també resideix el poder polític de l'estat, al voltant de la plaça Bolívar, que alhora exerceix d'eix vertebrador del barri. Allà mentre des de les escales de la catedral contemple la plaça plena d'escolars uniformats em pregunte com és possible que el palau presidecial, el congrés o el palau de justícia convisquen en aquest entorn tan poc cuidat.

Bogotà és una ciutat presa per uniformats, ja siguen policies, militars o bé seguretat privada, n'hi ha a tots els cantons, en grups grans o petits, generalment són molt joves, i s'avorreixen parlen pel mòbil, es recolzen a la paret o fan la compra mentre estan de servei. Els militars formen part del paisatge i aquests conviuen amb l'ebullició de gent que no para d'anar amunt i avall: gent amb corbata, indigents, venedors ambulants, transeünts, algun que altre turista que l'omplen de colors i de diversitat i que al cap i a la fi li donen un caràcter molt obert.
Fora del centre, als barris del nord tot canvia. Als amples carrers no hi ha forats, tot és de construcció nova i la presència policial minva. Allà em trobaré amb la Kia, fantàstica amfitriona, i amb ella i els seus amics eixirem per la zona T, una zona plena de llocs on menjar, bars de copes, centres comercials i discoteques i botigues, en definitiva un paisatge que se'm fa més familiar i que podria comparar al de les nostres ciutats.
Amb els dies entenc un poc més la ciutat, i aquella impressió inicial millora, no debades m'he quedat més temps del previst i amb els companys de l'alberg hem explorat els locals nocturns i els racons més entranyables de la ciutat. Bogotà és una ciutat de grans contrastos que t'agrada i et crea animadversió i aquesta dicotomia la reflecteixen els mateixos bogotans que sembla ser que han assumit el rol de ciutat perillosa i alhora que t'animen a coneixer-la introdueixen al seu discurs tot un seguit d'advertiments i aquesta resignació que potser té més d'imaginari que de realitat, te la transmeten constantment, però sempre amb el somriure a la cara. Amb tot els meus dies d'estar ací s'acaben i pose rumb als departaments de Boyacá i Santander pas previ a l'arribada al Carib on em retrobaré amb el Dario, un  amic brasiler que he fet a l'alberg.